Primer de tot vull aclarir que
sóc un “ecolojeta, perroflauta” i que em passo lo dia gitat al sofà fumant
herba i vivint de les subvencions. Bé
tot això és mentida, però així ja fico jo los insults. Si algú vol ficar-hi cervell el convido a
llegir estes reflexions i a rebatre-me-les en arguments.
Se’ns ha dit pel dret i pel revés: L’energia nuclear és segura. Hi ha una obstinació, no obstant això, per
part de les centrals nuclears en ficar en evidència als seus defensors. Al llarg de la curta història de l’energia
nuclear hem estat testimonis d’aterridors accidents que han provocant
deformacions que ens repugnen quan les veiem i morts que ens fan estremir de
tant terribles.
Three Mile Island, Chernobyl o
Fukushima estarien los tres accidents més representatius i los més grossos em
venen a la memòria ara mateix. D’aquestos
accidents és constaten contaminacions tant desmesurades que lo nostre
enteniment no pot abastar lo temps que perduraran.
Incapaços com som de calcular lo
temps per milers d’anys, incapaços com som de predir quina serà la distribució
del nostre territori en uns quants mils d’anys; més valdria que suméssim tots
los nostres esforços i desmantelléssim d’una vegada per totes aquestes fonts de
destrucció humana que són les centrals nuclears.
Arribats a est punt, sempre
apareix un personatge que ens plantejarà la dicotomia de si volem encendre un
llum prement un interruptor, rentar la roba a una rentadora, tenir l’aigua
freda a l’estiu, etc, etc.; o ens estimem més viure a les cavernes.
Certament és aquesta una
dicotomia trampa. No és tracta de
decidir entre un model o les cavernes, ja que entre un habitacle que allotja un
caixer automàtic a temperatures que freguen los zero graus al mes de juliol o
tenir que caçar mamuts per sobreviure hi ha molt espai per viure de manera
saludable.
La veritable arrel del problema
és troba en dues qüestions que ara per ara son les que més pesen en lo tema de
l’energia nuclear: Los beneficis i la
utilització dels residus en la fabricació d’armament nuclear.
Pel que respecta als beneficis,
dir que és tracta d’uns beneficis absolutament falsos, ja que si les empreses
que gestionen la planta nuclear fossin les que s’haguessin d’encarregar de la
gestió dels residus (sigui directament o sigui pagant lo cost total de
tractament o magatzematge) automàticament entrarien en pèrdues, ja que, ara per
ara, és l’Estat que és fa càrrec del tractament i magatzematge i per tant del
cost total que generen estos residus.
Quan a la obtenció d’armament nuclear em nego a fer ni lo més mínim
comentari en defensa de que no sigui fabricat perquè és tal l’obvietat que no
crec que cap persona sensata estigui capacitada per defensar lo contrari, de no
ser, es clar, que hi tingui un fort interès econòmic.
Resulta també molt xocant
que les mateixes persones que neguen l’existència
del canvi climàtic, facin servir est argument per a defensar l’energia
nuclear. És com si l’urani aparegués com
un vulgar cep en mig del bosc. No
explicant mai la quantitat d’energia fòssil necessària per a obtenir l’urani. La gran quantitat de terra que cal extreure i
rentar per a poder obtenir lo combustible.
I tot això cal fer-lo en grans màquines mogudes amb combustibles
fòssils. Per tant l’argument cau pel seu
propi pes. Si a tot això li afegim que l’urani
és un bé en data de caducitat, és a dir, és un recurs esgotable, ens adonarem
que l’únic que pretenem és traslladar un problema que tenim per a continuar
tenint-lo.
Tota aquesta reflexió bé al cas
de la darrera fuita d’aigua radioactiva al Japó. Resulta que tenien aigua radioactiva emmagatzemada
en piscines a l’aire lliure i ara unes fortes pluges han fet vesar l’aigua de
les piscines al mar. Dic jo, que no he
estat mai al Japó però se que sempre plou que t’hi cagas, si no se li ha acudit
a ningú pensar que una piscina al aire lliure és pot omplir massa amb l’aigua
de pluja. És que això no s’estudia a la
facultat de física nuclear?
També bé al cas parlar d’aquest
tema perquè acaba de passar lo dia de la lluita contra lo càncer de mama i
pensava que aquesta reflexió podia contribuir a tornar a pensar en la
proximitat de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellós que ens empudeguen la
nostra salut i ens maten silenciosament.
