Hi
havia un camí a un puesto molt a prop, molt a prop... Tant a prop estava est puesto que quedava
desenfocat, i en quedar desenfocat no ho podíem veure. Hi havia un pagès que vivia treballant les
seves terres, que no eren poques. En est
pagès hi vivien també la dona i els fills.
Tots junts treballaven la terra i produïen uns fruits molt bons que
venien al mercat del poble.
Con
que la felicitat no pot ser completa, est pagès tenia un problema, i és que
tenia un veí, i, com tots los veïns, li feia la vida impossible. La veritat és que per més que lo nostre pagès
no vullgués fer cabal dels actes del seu veí, est, ficava tot lo seu empeny en
fer-se veure: Va començar rascant en un
xapo l’espona, de manera que arrossegava la terra cap al seu pa guanyar, així,
una mica més de terreny. Lo nostre
pagès, quan ho va descobrir, s’ho va mirar i va reflexionar si valia la pena
encetar una discussió per això. Va
decidir que no.
En
veure que rascant no despertava la ira del pagès, lo veí, va plantar una línia
de parres fora dels límits de la seva finca, de manera que va envair lo terreny
del nostre pagès. A més a més va muntar
un entramat de bigues de formigó i fils d’aram que donaven a la plantació un
plus d’agressivitat.
Lo
nostre pagès és va enfurismar i a l’hora de sopar ho va comentar en la dona i
els fills.
—
No se si us heu adonat que lo veí ha plantat
a dintre la nostra finca una ringlera de parres. La situació és extremadament greu i crec que
demà hauré d’anar a parlar en ell.
—
Però pare —va dir un dels fills— lo veí és un
homenot molt gran. Segur que s’enfadarà
i si la discussió puja molt de to, te podria pegar.
—
Sí, tens raó —va admetre lo pagès— Ja hi
havia pensat, per això aniré a parlar en ell en un xapo a la ma, així si vol
pegar-me només cal que li fuma un cop de xapo i ja està.
—
Però pare —va insistir lo fill —ara és temps
de collir, si per alguna raó lo veí
aconseguís pegar-te primer, te podria fer molt mal i deixar-te sense
poder treballar una bona temporada, o per sempre, i això faria que no pugéssim
acabar la feina, com a mínim, esta temporada.
—
Tens raó, però no podem deixar que s’apropiï
de la nostra terra.
Allavonces,
lo fill gran, que era molt assenyat, va dir:
—
Perquè no lloguem a algú que vage a pegar al
nostre veí?
—
Ostres tu, tens raó —va dir el pagès
alegrant-se de la bona idea— però, com pagarem a est algú si no tenim diners?
—
Deixa’m fer a mi, pare. En una setmana miraré de tenir una colla
d’homes capaços de anar a fotre-li una pallissa.
Així
és com lo fill del pagès va anar a recórrer la comarca buscant gent disposada a
“treballar” pa n’ells. La veritat és que
en tres dies va aconseguir reunir uns vint homes ben forts que tenien com a
objectiu apallissar el veí torracollons.
Los va ajuntar a l’era de la finca, davant del mas, i és va adreçar a
ells.
—
Bé, ús he fet vindre perquè tenim un problema
molt gros en un veí malparit que no fa més que provocar-nos. Est veí és un mala persona sense consciència
de cap mena. Diuen que l’han vist
apallissar gossos sense cap motiu. Que
viola les seves cabres i és capaç de escopinar a la llet que porta a vendre al
mercat. Així de dolent és est veí. Lo “rader” que ha fet ha sigut envair la
nostra finca. És vol apropiar d’uns
terrenys que no són d’ell pa tenir més cabres a les que poder violar i que li
donarien més llet pa poder escopinar adés de portar-la al mercat. I això no ho podem permetre!
Los
homes allí reunits van veure que això que se’ls hi demanava era una cosa noble
i ja tenien ganes d’anar a apallissar al
veí dels collons
—
A més a més ja està tot a punt. Si aconseguiu fer fora a est veí, en acabar,
farem una desfilada pel poble pa que sàpigue tothom que hem alliberat a la gent
de bé d’un pagesot cap de ferro, que només pensava a fer mal. Pa vosaltres serà la glòria dels alliberadors! Però això no és tot. Als més valents de tots vosaltres us
col·locaré, personalment, una medalla com a distintiu de la vostra participació
heroica a eixa gesta. A més a més teniu
lo meu permís pa saquejar la casa del pagès.
Tot allò que us xoque i que estigue a dins la casa del carallot us ho
podeu endur cap a casa. Això sí, de fora
la casa no vull que toqueu rés. Tot lo
que quede en peus ho farem servir pa
produir més productes de pagès que lo poble podrà gaudir sense temor
d’escopinades, violacions, ni pallisses.
Aquells
homes ja estaven més que convençuts i a lon demà maití, molt maití, van anar
cap al carallot pagesot disposats a guanyar-se la glòria, però sobretot a
convertir-se en los grans benefactors del poble. Lo que no sabien era que lo carallot pagesot
va tenir notícia de que lo volien atacar i, ell també, va llogar una bona colla
d’homes disposats a guanyar-se la glòria, però sobretot a convertir-se en los
grans benefactors del poble.
No
explicaré com va anar la batalla. Les batalles
en història no són mica interessants, no aporten rés. Que si l’un avança, que si l’altre
recula. Lo important és veure als dos
pagesos pujats al damunt de la serra mirant com los homes se maten entre ells
pa mirar de resoldre problemes que no los afecten.
I
així, diu la llegenda, que és com va néixer l’exèrcit. Ara vas i ho contes.
