Del
meu breu pas pel sistema educatiu recordo amb cert atordiment, com a una classe
vam llegir, del nostre flamant llibre de text, un conte del famós “don Juan
Manuel”. Com ja haureu pogut esbrinar,
sense massa esforç, és tractava d’un conte del famós llibre “El conde Lucanor”. El conte portava per títol “Lo que aconteció
a un mancebo que se casó con una mujer muy fuerte y muy brava”. Per si encara queda algú que va aconseguir fugir
d’aquesta lectura us en faig cinc cèntims:
La
cosa és que un senyor és casa amb una dona jove que tenia mal caràcter i el
senyor decideix dur a terme una treta per a fer-la obeir. Així doncs, el primer dia de casats, el
senyor demana al gos que li dugui aigua a les mans. El gos evidentment no li porta i el senyor el
mata sense més. Altre tant passa amb el
gat, el gall, el cavall i tota mena de criatures que habiten la casa. Quan només queden la dona i ell, li demana a
la terroritzada noieta que li porti aigua a les mans. Òbviament la noia surt espetegada a portar-li
l’aigua i a postrar-se als peus del seu maltractador.
Maleïts
maltractadors
Bé, al
conte succeeixen més coses, però l’important és el moment en que el professor
ens demanà que féssim un comentari de text, facilitant-nos com era habitual un
esquema ad-hoc:
1.-
Resum sintètic.
2.-
Estructura.
3.-
Enumeració dels personatges
4.-
Quina és la lliçó del conte
5.-
Subratlla els adjectius qualificatius i els adverbis
6.- Assenyala una metàfora que aparegui al
conte i una comparació
Sembla
que del anàlisi haguérem pogut treure un bon suc, però la qüestió era que no és
pretenia, sota cap concepte, analitzar el maltractament rebut per la dona, sinó
l’estil d’escriptura i la única moral possible era la moral que explica
Petronio al Conde Lucanor. Que sí, que
ja se que està ambientat a una altra època, però ho estaven ensenyant a l’època
actual a un alumnat que ens estaven formant com a persones.
No, no
em vaig convertir en maltractador per llegir aquest conte, ni per altres que
vaig haver de llegir, però sí que estic convençut que va ser un granet de sorra
més per a afegir a la muntanya de masclisme que arrossego en mi a tot arreu i
de la que tant em costa de desfer-me.
Ara
sento les notícies plenes d’estadístiques de dones maltractades. Maleïda sigui la fredor de les xifres! Però sobretot maleïda sigui aquesta costum de
donar xifres i explicar que un percentatge molt alt de les dones maltractades
no han estat capaces de denunciar al seu maltractador... Com si fos tant fàcil! Com si el fet de denunciar ja et crees un
escut protector a lo Star Wars que ja no permetés ningú fer-te mal.
Que
sí, que cal denunciar, però la denuncia està sent sobrevalorada. Si no anem a l’arrel del problema tindrem que
continuar cuinant xifres i més xifres per a poder rebolcar-nos als fems de l’autoengany. “Ja fem prou, el que passa és que les dones
no denuncien”, et diran. Clar, així convertim
a la víctima en culpable del seu propi destí.
Un punt més per al masclisme i el patriarcat.
Això
és una carrera de llarg recorregut i profunda reflexió. És una tasca educativa que tenim obligació d’assumir
tots i fer-ho ja mateix. Educadors,
mares, pares, publicistes, periodistes, tots...
I els homes tenim un paper primordial en esta lluita, perquè nosaltres
tenim el deure de rebel·lar-nos contra allò que s’han encarregat de gravar-nos
a foc al fons dels nostres budells.
I si
mai ens trobem els nostres fills amb una lectura com la de “El Conde Lucanor “
dels pebrots, hem d’anar més enllà de la recerca de figures literàries i
collonades d’aquestes. Ara bé, no sempre
són tant obvis els missatges masclistes i per tant hem d’estar capaços de
localitzar el maltractador i assenyalar-lo com a el dolent del conte, de la
pel·lícula o de la vida real. I sobretot
quan sentim les notícies on és tracta a la víctima com a culpable de la seva
situació, quan és fan anuncis on l’única dona maltractada és la dona inmigrant
(és clar con que és pobra i marginada...
però no et cal patir, a la gent normal no ens passen aquestes
coses. Si la maltracten alguna cosa
haurà fet. O bé és pobra o ximple o...)
és que ha arribat el moment d’actuar sense esperar més. Cal que fem denúncia pública del cinisme dels
governs que fan campanyes institucionals més per rentar-se la cara a ells
mateixos que per a mirar de ficar una pedreta en la construcció de l’edifici
que ha de acabar amb tot això.
Cal
que actuem però sobretot cal que no caiguem mai en la estigmatització de la
víctima.
