Cocina aragonesa ¿saludable?

“Fraga, a pesar de ser una población de frontera, ha conservado sus costumbres.  Por ejemplo, en su indumentaria y en su propia lengua, el chapurriau”.  Así de contundente arranca la presentación de la receta del Coc de Fraga incluida en el libro “Cocina Aragonesa Saludable”, editado por El Periódico de Aragón.

A la vista del texto cualquiera puede deducir que esta publicación tiene tan poco de periodismo como de Aragón, habida cuenta que la autora de tamaño texto desconoce tanto el territorio aragonés como la lengua castellana.  Y es que su autora, Marian Rebolledo, se ha venido arriba.

Basta dar un paseo por el diccionario de la RAE (edición on line para consultar gratuitamente, no hace falta comprarlo) para descubrir el significado del verbo “chapurrerar”:

Chapurrear: hablar una lengua con dificultad y cometiendo errores.

Querida Marian:

Hace tiempo que me afeito el bigote y por tanto manejo con bastante soltura dos idiomas, ambos propios de este pueblo aragonés que vos definís como “de frontera”.  Quiero decir que no chapurreo nada, tan solo hablo castellano y catalán, ambos hablados dentro de la Comunidad de Aragón y ambos con las particularidades y localismos propios de todas las lenguas.  Si usted conociera Aragón lo sabría y si conociera la lengua castellana también sabría lo que está diciéndonos.  No tema por esa frontera, las fronteras con cosas de políticos, las personas de a pie nos manejamos con otros parámetros por ejemplo, el de hablar una lengua, no chapurrearla.

VELL, GRAS I FUMETA

Estos dies ha eixit a les notícies un comunicat de la SEO que, contra tot lo que pugue parèixer, no és ni una associació ecologista, ni una construcció catòlica, si no que és tracta de la “Sociedad Española de Oncología”.  Bé, eix comunicat diu que hem superat totes les previsions fetes en quant a incidència del càncer, és a dir, que hi ha més casos diagnosticats d’esta malaltia dels que preveien que hi hauria en les hipòtesis més pessimistes.  Fins astí tot sembla bastant objectiu, però ara bé, quant assoma la pateta la versió més truculenta del neoliberalisme, aquella que ens culpa individualment de les seues malifetes la cosa se complica una mica més.

Diuen com a conclusió de l’estudi, que la culpa de tot eix increment la tenim nosaltres, perquè mengem molt malament, fumem i ens fem massa vells.

I és que jo ja estic fins als d’allonces de sentir la mateixa matraca per part de polítics, empresaris i persones que mouen los fils del sistema que ens envolta, però veure a tota una societat científica culpabilitzant al comú dels mortals m’ha convertit en la xiqueta de l’exorcista.  Porto una setmana que no faig més que traure riades de vòmits verds per la boca i que lo cap me gira com si fos un cotxe perdut a un rotonda.  No importa que hi hagi una quantitat ingent de dioxines alliberades a l’atmosfera.  Importa un pito la quantitat d’agrotòxics que acompanyen fruites, verdures i cereals de la nostra alimentació diària; dona igual la contaminació ambiental produïda per la gran quantitat d’avions que sobrevolen la nostra atmosfera.  Que més dona que los productes alimentaris facin absurds desplaçaments a major glòria del benefici empresarial.  Tampoc és important la gran quantitat de residus radioactius que ens envolten, conseqüència directa de les absurdes centrals nuclears i les guerres agon, un i altre camí, no paren de llençar-se bombes de l’anomenat urani empobrit.

I així podria estar pàgines i pàgines descrivint aquella gran quantitat de coses cancerígenes que ens envolten de les que la SEO s’ha oblidat deliberadament, perquè així, a l’imaginari col·lectiu lo que queda és que totes estes coses no tenen importància, ja que no trobem persones mortes pel carrer per haver menjat un enciam carregat de químics, però resulta que sí trobem estudis que amaguen una realitat de la pitjor manera possible: culpabilitzant-nos de la nostra desgràcia.

No, potser soc gras, vell i fumeta, però no me deixo enganyar tant fàcilment.