Hi ha un grupet de fascistes, bé, més que un grupet són
tres i lo de la guitarra, i resulta que lo de la guitarra deia que los altres desafinaven
tots i va marxar o lo van fotre fora.
Així que hi ha un parell de fascistes que han obert la boca, dies enrere,
pa tirar pestes de la revista Temps de Franja.
No tinc rés a debatre ni a argumentar, més que rés per no donar la veu
ni la importància que no pertoca a eixa gent, però també perquè estic convençut
de que en lo fascisme no es debat. Lo
que si vull és fer pública la meua col·laboració amb eixa revista en forma de
columna, així aprofito la empenta d’eixos borinots pa significar-me i
promocionar la revista, si es que encara algú no la coneixia. Així que astí us deixo una columneta que va
eixir publicada fa uns quants números:
ULLERES
BIFOCALS
Aprofitant
que lo dia 21 de febrer se celebra lo dia internacional de la llegua materna,
m’he proposat fer un article sobre eixa celebració, i com que en sentir la
paraula mare m’acudeixen al cap imatges de la meva infantesa, no puc més que
evocar lo dia en que ma mare va aparèixer a casa amb unes flamants ulleres
bifocals i cridant:
—
No veig un sacre!
Així
va passar una setmana entre marejos, entrepussades i exabruptes. Com era de preveure les ulleres van acabar al
fons de la calaixera i mai més se les va tornar a ficar.
Van
passar los dies, així com passen quan ets petit: lents i avorrits, fins que un
bon dia, concretament un bon dissabte, veien una de “vaqueros” a un atrotinat
televisor en blanc i negre; lo Jon Baina, com era conegut a casa, va anunciar
que acabava de comprar vuitanta sacres de terra amb la intenció de que, d’una
vegada per totes, fundessin una granja i tinguessin fills.
Com
podeu imaginat jo em vaig quedar com un estaquirot. Allò era massa. Com se poden comprar vuitanta coses que són
pràcticament invisibles? Mare meva! Ja no vaig poder continuar veient la
pel·lícula, només pensava en lo malbaratament de diner que acabava de fer lo
senyor Baina. Recordo que, així que vaig
recuperar la capacitat de moviment, vaig anar a la calaixera i vaig regirar
fins que vaig trobar les maleïdes ulleres.
Me les vaig ficar i, efectivament!, no veia un sacre.
Aquella
nit no vaig poder dormir. Pensar en lo
estúpides que eren a les pel·lícules de l’oest me pareixia del tot inacceptable. A lon demà maití vaig saltar al llit dels
meus pares i, col·locant-me entre tots dos, vaig xiuxiuejar a l’oïda de ma
mare:
—
Mama, per què lo Jon Baina se
gasta los diners en comprar vuitanta sacres de terra que no se veuen ni en
ulleres bifocals?
La
meua mare va esclatar en una gran rialla que, dit sigue de pas, va continuar
apareixent de forma intermitent durant tot lo dia. Quan va poder parar de riure me va explicar
que no eren sacres lo que havia comprat lo senyor Baina sinó acres, fill meu,
acres.
Així
vaig tenir la meua primera topada en la cultura anglosaxona, concretament en lo
seu sistema mètric, agon, misteriosament, en comptes de parlar de quatre
fanecades, parlen d’un acre. Tant feliç
que era jo en les meues quarteres, arrobes i fanecades, deixant los acres com
si no fossen un sacre. Vaja que sort que
hi havia una mare que va ficar llum a la llengua i em va treure de la foscor de
la acritud dels sacres acres i agres, mentre jo, mica en mica, ho he anat
solsint.
