Translate

lunes, 28 de noviembre de 2016

El cerdito valiente



Anda la cosa de los noticiosos anunciando el último apocalipsis que se nos viene encima, y a consecuencia de ello andan las personas pensionistas inquietas.  Resulta que están matracando con que la hucha de las pensiones está prácticamente vacía y en un año habrá más telarañas dentro que en el sarcófago de Ramses II.  ¡Hay que joderse!  Como si esto de las pensiones se pudiera reducir a un horondo cerdito de cerámica con una raja en la chepa.  Pero empecemos por el principio:

¿Cómo se concibe el sistema de pensiones en nuestro país?  Pues fundamentalmente basándose en algo tan viejo como el timo de la pirámide, es decir, para que unas pocas personas cobren tienen que haber otras que aporten dinero mediante las llamadas cotizaciones sociales.  Este sistema se creó en un país subdesarrollado con una baja esperanza de vida y una incorporación al mercado laboral a muy temprana edad.  Un país con una realidad laboral y social muy distinta de la que tenemos ahora.  Un sistema de pensiones que, si bien ha funcionado durante un tiempo, no dejaba de ser un tanto extraño y malsonante en su concepción.  ¿Dónde se ha visto que un colectivo tenga que autofinanciarse y encima a eso se le llame solidaridad?  A ver si me explico un poco mejor con esto:

¿Alguien se imagina que para que nos pudieran hacer un trasplante de riñón dependiéramos de lo que aportaran aquellos individuos con una predisposición genética a padecer una enfermedad renal?  ¿O que el gasto de mantenimiento de las carreteras, policía de tráfico, traslado y atención sanitaria derivada de un accidente de circulación se sufragara, exclusivamente, con las aportaciones de aquellos que conducen un vehículo a motor?  Seguro que en poco tiempo la hucha de cerdito estaría en los huesos.

Esa es la raíz del problema; la caja única.  El que todo lo que se derive de las pensiones contributivas esté supeditado a que haya mucha gente trabajando y poca gente cobrando poco tiempo.  Y esto no se soluciona incorporando más trabajadores al mercado laboral, esto pasa por cambiar el sistema de pensiones hacia un sistema realmente solidario en el que el dinero salga de los impuestos, además de las cotizaciones sociales.  Es tan simple como priorizar aquello que es realmente importante: la sanidad, la educación, las pensiones y todo lo que tenga que ver con nuestro bienestar real y diario y no con milongas macroeconómicas.

Claro que hay que andar con ojo ya que como lo de la pirámide ha funcionado tantos años, ahora nos quieren endosar el timo del tocomocho que dice que para cobrar una buena pensión te tienes que pagar un plan de pensiones privado.  Esto ya es para desorinarse de la risa.  ¿Por qué?  Fácil:

¿Cuánto dinero, con gran esfuerzo eres capaz de aportar a un bonito plan de pensiones de esos que te envuelven en papel de regalo los bancos?  Imagina que te aprietas bien aprieto el cinto y decides hacer una aportación de cien euros al mes (ya sé que es un poco locura, pero ponte en situación) durante, pongamos, treinta años (esto ya es locura al cuadrado).  Supongamos que a los sesenta y cinco te jubilas y vas a rescatarlo.  ¡Jo qué bien!, tienes treinta y seis mil pavos.  Prepárate para vivir como un marqués.  No, espera.  Que resulta que si te decides a cobrar seiscientos euros al mes, de ese plan de pensiones, en cinco años te lo has pulido enterito.  O sea que tu vida loca acabará a los setenta años, después de toda una vida de pasar estrecheces resultará que a los setenta te quedará la misma mierda que si no hubieras hecho este plan de pensiones.  Además, durante los años que has estado aportando los cien eurazos tenías una bonificación de hacienda y beneficios fiscales sobre ese dinerete, pero, ¡oh sorpresa!, al rescatar las perras hacienda va a querer que le pagues eso que creías que te habías ahorrado.  Esto es genial, la banca gana y se ríe. Y los expertos erre que erre con nos hagamos un plan de pensiones privado.  Pero esta gente ¿para quién trabaja?  Y más importante aún, ¿por qué nos toman por estúpidos?

Vamos, que no me vuelvan a hablar de lo vacía que está la susodicha hucha.

jueves, 10 de noviembre de 2016

Ladybird, Ladybird o el conte de les set cabretes


Diu que era una cabra que tenia set cabrits...  “Ai redéu!  Pos que sirà això?  Set cabrits?  Pos si pareix una conilla”  “Clar, no m’estranya, si sempre ha sigut una cabra boja”  “I ara com los  criarà eixos set cabrits?”  “Pobres cabrits”  “És que ningú pensa en los cabrits?”  “Clar, ara los haurà de criar en “Pelargón” i eixiran mig atontolinats”



La pobra cabra tenia un embolic de por a casa pa tirar entavant en los set cabrits que menjaven com cent vaques grasses i donaven més mal que cinquanta tosinos aviats.



I en eixes que un bon dia la cabra havia d'anar a comprar i:



    Mireu cabrits, la mama té que anar a comprar, així que no euriu la porta a ningú, perquè m'han dit al poblle que hi ha un llop molt dolent que volta per astí que é molt perillós.

    Tranquil·la mama que no eurirem- va dir la cabreta més petita i la més repel·lent, perquè sempre estava; “ai mama això” o “ai mama allò altre”, com si no hi hagués ningú més al món que ella.



Així que la mama va tancar la porta sense passar la clau, per si de cas hi havia algun incendi, o ves a saber què, que poguessin eixir de casa les cabretes sense problemes i se'n va anar xino-xano cap a la botigueta de la cabra Marieta.



    Bon dia Marieta.  Bon dia a totes.  Com anem xiques?



Les cabres que allí estaven fent la compra van callar de repent i van arrugar lo nas saludant en fredor.  Una fredor tant intensa com les mans del veterinari quan furga a les teves intimitats.



La Marieta per la seua part va aprofitar pa anar cap a dins, al rebost de la botiga que era agon tenia lo telèfon instal·lat i va cridar als serveis socials pa avisar de que “aquella “cabra boja” ha deixat sols als pobres cabrits a casa”  “Mira tu que si arriba a passar alguna cosa, allavonces què?  A qui protestarem?”



L’assistenta social va deixar tot allò que estava fent i va sortir com una esperitada cap a la casa de la Cabra Boja.  “Mira que no li tenia ganes jo”



    Toc, toc- va trucar a la porta l’assistenta.  Los cabrits se van espantar molt.



Los cabrits se van espantar molt, tret del petit que se va vullguer fer lo sabut.



    Qui és?

    Sóc una treballadora social que vinc a cuidar de vosaltres mentre la mare no està.

    Com sabem que no és lo llop?  Ensenya-mos la poteta per la botera – va dir la cabreta més petita que recordava un conte que lis havia contat una nit la seua mare.



La cabra assistenta va ensenyar la poteta per la botera i en veure que era una pota blanca les cabretes van obrir confiades just en lo moment que arribava la patrulla de la policia municipal a socorre l'acció de l’assistència social.  Totes les cabretes van ser embotides al furgó policial i traslladades a l'alberg municipal.



D’Assistència Social

A Alcaldia



Per la present informem de que:



Vistes les condicions de convivència familiar al domicili del carrer del Bancal, 23.

Vist que a l’esmentat domicili hi vivia una cabra sense parella coneguda ni reconeguda.

Vist que juntament amb la cabra desparellada hi convivien set filles seves.

Vist que les cabretes havien estat abandonades per la seva mare al domicili familiar.

Vist que la mare no mostra signes de capacitació per a exercir una maternitat responsable.



Aquest Departament d’Assistència Social



Proposa



Que és fiquin en marxa per part d'Alcaldia los mecanismes oportuns per a iniciar los tràmits d'acolliment simple en favor d'alguna de les famílies que esta assistència social té qualificades com aptes per a desenvolupar una criança adient..



Data i signatura.





D’Alcaldia

A Departament d’Assistència Social



Vist l'escrit presentat des del Departament d’Assistència Social de Data.

Vistes les condicions que al mateix escrit s’expressen sobre la degradació de la vida familiar al domicili del carrer del Bancal, 23.

Vist que al citat domicili hi viuen una cabra soltera amb set descendents directes.

Vist que hi ha indicis més que suficients com per a decretar la incompetència de l'esmentada cabra per a fer-se càrrec de les seues filles.

Vist l'abandonament que van patir les cabretes per part de la seua mare.

Vist que los serveis de policia local es van veure obligats a intervenir per a poder atendre degudament la situació de desemparament patida per les cabretes.



Decreto





Que s’iniciïn amb la màxima urgència els tràmits per a dur a terme l'acolliment simple familiar de les set cabretes a altres tants nuclis familiars que els serveis d’assistència social considerin apropiats per a atendre la situació de desemparament.



Que mentre s'executa l'acolliment simple les cabretes siguin degudament ateses a les instal·lacions de l'alberg municipal.



Tanmateix insto a que s’iniciïn los tràmits oportuns per a imposar una sanció econòmica a la cabra domiciliada al carrer del Bancal, 23 pels següents motius;



. L'abandonament de les menors al domicili familiar.

. La prestació urgent del servei de policia municipal derivada d’una imprudència temerària.



Tot això ho decreto i ho signo com a alcalde



Data i signatura.







La “Cabra Boja” plorava desesperada davant la porta de casa d'agon penjava la notificació d'inici de tràmit de retirada de la pàtria potestat per abandonament.



    No ploris cabreta que plorant no se solucionen los problemes.



La cabra va mirar d'agon venia la veu greu i va veure un llop fosc de mirada esgarrifosa.



La cabra espantada va dentrar corrents a dins de casa i se va amagar i va començar a tremolar.  Lo llop va tustar i, cansinament, va dentrar a la casa i se va dirigir cap a lo reloig per agon se veia clarament la cua tremolosa de la poruga cabra.



    Va vinga, a tu també t'han contat històries de llops que mengen cabres?  No tinguis por de mi, si sóc vegetarià.

    No pot ser un llop vegetarià –va xiuxiuejar la cabra morta de por.

    Vinga, va, que tot lo que saps dels llops segur que t'ho han contat los mateixos que t'han pres a les teues filletes.



Això va fer pensar a la “Cabra Boja” i per un moment va dubtar.



    No m'enganyaràs a mi.  He sentit moltes històries de llops que utilitzen mil i una mentides per a acabar menjant-se a les pobres cabres.

    Si realment te vullguessa menjar no me caldria més que estirar-te la cua i traure’t de dintre del reloig.  Jo només pensava ajudar-te a recuperar a les teues cabretes.

    I per què hauries de voler ajudar-me a recuperar-les?  Què se t'ha perdut a tu en tot això?

    La veritat é que no puc suportar la injustícia que estàs patint, per això vull ajudar-te.  A més se com podem treure a les cabretes del centre d'acollida, però ens hauríem de donar pressa.



La cabra va pensar que no podia deixar escapar l'oportunitat que lo llop li oferia.  En definitiva si l’estava enganyant lo pitjor que podia passar é que se la menges i, total, què importa continuar vivint si t'han pres les filles?  Així que tremolant va eixir de dins del reloig i va mirar directament als ulls del llop i va dir:



    D'acord.  Anem.



I així va ser com cabra i llop se van encaminar cap al centre d'acollida de cabretes desemparades.



    Mira, ara trucaré a la porta- li va dir lo llop a la cabra- i muntaré un terrabastall.  Quan vegues que això sembla can pixa aprofites pa dentrar i treure a les teues filletes. 





Lo llop va trucar a la porta i quan se va obrir va començar a cridar com si estès faltat, en los ulls desorbitats i la veu més ronca que va poder fer, que estava mort de gana i que se menjaria tot allò que se li fiqués pel davant.   I bracejant, bavejant i cridant, lo llop, va provocar un caos de cabres corrent i xisclant a munt i avall per tota la casa d'acollida.  La cabra va aprofitar tot est enredo pa dentrar a la casa i buscar a les seues filletes.  Les va treure de l'habitació agon estaven i va eixir correns escales avall seguida del llop.  Només arribar al carrer van veure un caçador que va disparar contra lo llop i li va ferir greument a la panxa.  Lo llop doblegat de dolor se va recolzar a la cabra i van corre junts cap a l’espessor del bosc.



S’hi van instal·lar.  Al bosc vull dir.  Al mig del bosc.  Per allà agon passa un riuet que porta aigua fresca.  Un aigua fresca que va servir pa curar la ferida del llop.  Afortunadament la bala només li havia fet una esgarranyada a la cuixa i en uns pegats d’herbes van aconseguir que no s’infectés.


Van plantar un hort, van fer una caseta i van viure moderadament felices que això de la convivència té los seus moments.

viernes, 4 de noviembre de 2016

Patricio, el retorno


Después de una larga lesión de hombro que me ha tenido impedido para la cosa de la escritura vuelvo con energías renovadas, pero con el lenguaje un tanto oxidado, a retomar las buenas costumbres y a mantener activo este blog; así pues, tras meses de imaginar aquello que podía escribir, por fin, lo puedo plasmar hilvanando palabras que, aunque por el momento no acaben de alcanzar la forma que había imaginado, espero que poco a poco se transformen en aquello que los futbolistas profesionales denominan: recuperar buenas sensaciones después de una lesión.



He venido para quedarme, si el traumatólogo no indica otra cosa.  Ya está bien de compartir y alparcear, a partir de a ahora más escribir y más opinar.   Avisada queda la ciudadanía que se digne a mantenerse atenta a mis desbarres.