Bizcotur

Camilo José Cela va fer a La Colmena un retrat de la societat madrilenya de postguerra.  Ho va fer amb una desfilada aclaparadora de personatges que sobrevivien com podien en mig de la duresa de l’època.  Entre tots los personatges hi ha un que em va quedar gravat a la memòria i probablement em quedés gravat pel fet que, quan és va fer l’adaptació al cine del llibre, aquest personatge era interpretat pel propi Cela.  És tracta d’un personatge que és troba entre los patètics i alhora desesperats bohemis que fan tertúlia al cafè i és dediquen a “sabletjar” a un pobre home.  Bé, pobre home en lo sentit de ser pobre d’esperit, o de tenir l’autoestima per terra, ja que aquest home té diners, però creu que no està dotat per l’art de l’escriptura, tot i que desitja amb totes les seves ganes publicar una novel·la d’èxit.  Aquest pobre home és deixar assessorar pels bohemis que l’únic que volen és prendre un cafè amb llet o menjar alguna cosa a costa de la seva butxaca.

L’escena va més o menys així:  Los bohemis divisen al senyor dels diners i amb la clara intenció de prendre alguna cosa calenta li proposen presentar-li a un inventor de paraules.  L’home en principi commocionat declina la invitació ja que aquell dia no porta prous diners per a convidar a cafès.  Los intel·lectuals desprès de rumiar-ho una mica li diuen que cap problema que li presenten igualment.  I allí que apareix Cela amb tota la enormitat del personatge i li regala una paraula que acaba d’inventar:

          -Bizcotur. 

          -Y ¿qué quiere decir?

         -Bizcotur: dícese del que sobre bisojo y mal encarado mira con aviesas intenciones.  Bizcotur.  ¿Le gusta?

          -Hombre...

          -Pues se la regalo.

          -Hombre, no creo que pueda...

          -Sí hombre, sí, es suya.

          -Gracias, no sé como podré agradecérselo.

Bé i així continua la pel·lícula.  A què ve tot això?  Doncs a que Cela va fer un retrat grotesc d’un personatge totalment inventat, però algú ha decidit no sol prendre-li lo personatge, si no millorar l’acció d’inventar paraules.  Així tenim al nostre govern d’Aragó que s’acaba d’inventar no una paraula, ni dues, ni tres...  Ni un idioma, si no dos.  Dos idiomes s’acaben d’inventar.  I sense despentina’s.

Ara diuen, los que governen, que no parlo català si no algo així com locacau (permetreu que no repeteixi ni un sol cop la paraula malsonant que han inventat)  I també resulta que hi ha gent que no parla aragonès, si no parapapí (torno a no utilitzar paraules malsonants)

Va, anem a fer un esforç i deixem los renecs per desprès:

Què es lo que ha abocat als nostres governants a fer lo ridícul davant tothom?  Perquè, siguem sincers, a Aragó som campions en fer lo ridícul davant tothom.  Probablement sigui la dinàmica de les votacions.  Es a dir, si no haguessin fet res amb la llei de llengües els hi quedaria lo rau rau d’haver traït als seus votants.  Si anomenaven a les llengües pel seu nom corrien lo mateix perill.

Una vegada em comentava un amic que portar la llengua al nivell de la política és com portar les matemàtiques al parlament.  Per més que s’empenyen los polítics dos i dos no poden ser cinc, han de ser quatre i aquesta gent volen que per decret siguin cinc.

Bé estic d’acord però no del tot.  És cert que portar a la votació lo resultat de l’arrel quadrada de vint-i-cinc podria donar un resultat diferent a cinc, però no és lo que han fet los polítics.  Per a mi , l’exemple més clarificador seria lo d’una població que odiant les matemàtiques, però no poden fer res per a evitar utilitzar-les, protesta davant dels seus polítics.  Però no protesta una majoria, si no aquells que fan soroll de veritat o aquells a qui los polítics tenen més por.  Llavors lo govern és reuneix i sotmet a un curós anàlisi lo fet de que 2 + 2 = 4.  Tots estan d’acord en lo resultat, però aquestos signes són los que grinyolen.  Llavors en un exercici de democràcia decideixen que 2 xurret 2 escabetxe 4.  Lo resultat és lo mateix.  I continuen sent matemàtiques, però com deia l’Alfonso Guerra, ya no las conoce ni la madre que las parió.

Així han fet en la llengua.  Perquè aquesta gent confonen llengua i territori.  Tranquils, els hi dic, que no ens fa ser menys aragonesos ni més catalans lo fet de parlar català.  Al igual que no et fa més espanyol lo fet de parlar castellà (igual resulta que ets mexicà)

Potser ha arribat lo moment de demanar una equiparació de la meva titulació de català per a que puga continuar escrivint les meves diarrees mentals al facebook i m’entenguin a l’Aragó.  Potser ha arribat lo moment de tenir lo títol de locacau o lo parapapí penjant a la paret de casa.

Va, encara que només sigui per la cosa de l’estalvi.  Que això que heu fet comporta crear dues acadèmies: la de loacacau i la de lo parapapí.  Tenir traductors al parlament (ara ja no hi ha excuses, tot i que sempre he pensat que aquell polític que no entengui les tres llengües no hauria de poder ser representant dels ciutadans de l’Aragó)  Canviar tots los llibres de text per a adaptar-los a la nova cosa esta.  Etc, etc.

Apa, vinga, que ja hem rigut.  Facin lo favor de retirar esta ridiculesa.  Que fem la pena.