Sant Jordi i el drac

Hi havia una vila tan petita, tan petita, que era més petita que el país de Martí i Pol.  Tan petita era que per no tenir, no tenia ni campaner.  Això sí, tenia un castell impressionant, sobredimensionat.  Ple de merlets i envoltat per un murallot inexpugnable...  Bé inexpugnable des de terra però, anem a pams.

Els vilatans d’aquesta petita vila tenien que pagar els seus impostos al rei Tirà.  Aquest rei, com que era molt reial és dedicava bàsicament a allò que és dediquen los reis: caçar, menjar, cardar i cobrar impostos.  Aquest rei tenia una filla bastant lletja.  La princesa Lletja ho era, no per voluntat pròpia, si no pel fet de veure’s obligada a no treballar i no prendre massa el sol, ja que la pell fosca és sinònim de plebea.  Tota aquesta conjunció feia que la seua pell fos pàl·lida, gairebé transparenta, i que patís una mena d’anorèxia (mira tu, i sense saber que és això de l’anorèxia) que la convertia en una mena d’esquelet embolcallat de papir.

Els vilatans d’aquesta petita vila no estaven gens contents amb el rei, però el rei disposava d’un exercit molt nombrós, integrat per una ingent quantitat de cavallers, que per la seva condició, tampoc no treballaven, ja que la seva funció fonamental era fer la guerra.  Bé quan no hi havia guerra que fer, aquestos cavallers és dedicaven a allò que és dediquen els soldats: saquejar, violar i fer conya marinera infringint tota mena de tortures als vilatans.  I, clar, entre tants impostos, saquejos, violacions i conyes marineres no hi havia manera d’aixecar cap, tot el dia cot, amorrat a la terra per mirar de treure-li el màxim profit per a mirar de mantenir les sangoneres.

Ah, hi havia una reina, però con que als contes és un personatge secundari l’he deixat pel final.  Tampoc hi ha molt que explicar.  La reina feia coses de reina:  apadrinar uns vilatans que patien alguna deficiència física o psíquica, assistir a festes benèfiques (benèfiques en el sentit de mirar de beneficiar-se a algun cavaller despistat) i sembrar, sembrar el pànic entre els vilatans, que quan la veuen aparèixer, ja tremolen, conscients de que seran víctimes de l’assetjament sexual de la reina, i si no són capaços de satisfer-la...  Ai!, si no son capaços.

Un dia, com qualsevol altre dia, mentre succeïen totes les coses que he comentat abans, va aparèixer al ben mig del cel una ombra enorme, grassa, verda, plena d’escates, amb dues ales i un alè fètid carregat de sofre.  Aquesta ombra va llençar bafarades de foc que en qüestió de segons van acabar amb tota la collita de cereals, fruita i verdura de tot el terme de la vila.  Va cremar pallers, va assecar pous i va escalfar els ànims entre els vilatans que farts com estaven de pagar impostos, veien com, de sobte, arribava un enemic i ningú no els protegia.

A aquella ombra enorme, grassa, verda, plena d’escates, amb dues ales i alè fètid carregat de sofre van acordar anomenar-la Drac.  Per què?  Doncs perquè un dels vilatans estava tant nerviós quant va veure a la bestiola destruint tots los conreus que no va poder cridar més que: drac!, drac!, drac!  Quan en realitat volia cridar: DeuRedeuAsqueròsCabró!  O alguna cosa així, que les llegendes ja se sap, amb el temps degeneren tant que ja no se sap que és cert i que no.

Del que sí tenim la plena certesa és de que Drac és va dirigir cap a un turó.  Un cop allí va excavar en les seves urpes una cova fosca i fonda on refugiar-se desprès de les seves malifetes.

Los vilatans, exaltats, van adreçar-se cap al seu superior jeràrquic, que era una mena de batlle pedani que s’ocupava de les coses serioses.  Deu dies desprès els rebia el batlle pedani que s’ocupava de les coses serioses.  Com que aquesta ho era molt, el batlle pedani, va decidir comunicar als vilatans que demanaria audiència al virrei, ja que la competència en matèria de dracs no la tenia transferida i, per tant, res no és pot fer sense el vistiplau del virrei.  Els vilatans remugant, submisos , és van retirar.  El batlle pedani va demanar parlar amb el virrei, que com que era una mica de pont estava de vacances, així que no és podia fer més que esperar que tornés del seu merescut descans.  El batlle pedani, capcot, va tornar cap a casa seva a la espera de que li fos concedida la cita.

A tot això el Drac anava més fart que el fill de l’esquilador.  No feia més que menjar ovelles, vaques i porcs.  Afortunadament les gallines li produïen gasos i no les menjava de gust.  També va atacar els cellers de la vila i és va empassar unes quantes càrregues de vi, cosa que li va provocar un estat etílic que esdevingué en un enamorament irrefrenable cap a la filla del rei, que estava tranquil·lament asseguda a les golfes del castell.  El Drac, pressa de la passió va agafar la princesa Lletja i se l’endugué a la seva guarida.

Tots aquestos esdeveniments van portar al rei a saltar-se tot el protocol i convocar als seus cavallers a una Junta General de Cavallers, coneguda popularment com a “generala”

Tot això va agafar als cavallers amb els pisats al ventre, ja que no els havien cridat mai a la vida a una Junta General de Cavallers.  No sabien com calia anar vestits a un esdeveniment d’aquestes característiques.  Quina espassa caldria lluir.  Quin seria el moment més adient per a fer un rot d’agraïment.  Bé, totes aquestes coses del protocol dels cavallers.  El rei és desesperà i va anunciar, mitjançant un pregó, que els trenta darrers cavallers en entrar per la porta de la sala de reunions de la Junta General de Cavallers serien allí mateix decapitats.  Això va donar molta vida a una reunió que es preveia feixuga.  Quan va començar la cerimònia de decapitació allò va ser una festa.  Sang, cossos corrent amunt i avall sense cap.  Vaja, una festa com cal.  Tots, absolutament tots, van riure de valent.

Quan el rei Tirà va aconseguir calmar la pròpia rialla, va fer els possibles per tranquil·litzar el seus cavallers.

—     Senyors— va dir mirant de semblar un rei seriós— la situació és extremadament greu.  La hereva del tro és troba segrestada per una bestiola desconeguda.  Ja sabeu l’important que és per a mi i per a la meva família la continuïtat de la corona.  Cal actuar de manera immediata.  Cal que allibereu la princesa i la porteu sana i estàlvia cap a casa.  Qui així ho faci rebrà com a premi la ma de la meva filla.

Desprès de dir això ningú no va poder contenir la rialla.  Tots van esclatar en una gresca, xerinola i disbauxa pròpia d’aquesta mena de reunions tant transcendents.  El rei feia esforços per parlar enmig dels espasmes:

—     Si us plau, si us plau.  No vull dir que li tallaria la ma, collons!  Què sou de catxondos, home!  Vull dir que qui alliberi a la princesa és casarà amb ella i heretarà tota la fortuna de la meva família i podrà regnar per sempre més.  És més, em comprometo a abdicar per a que el llibertador pugui regnar.

El cavallers van quedar bocabadats.  Però només un petit instant, perquè acte seguit, van sortir en tromba a atacar a la maleïda bèstia.

Conforme van anar arribant al cim del turó, tots en tromba, el Drac els va anar rostint com és rosteixen els pollastres a l’ast els matins dels diumenges.

Bé, el rei és va quedar sense cavallers i a més a més va tenir que fer-li cinc cèntims al virrei que acabava d’arribar de vacances i ja li plovien els problemes per tot arreu.  Que si el batlle pedani volia un cita, que si una bestiola, que si la princesa, que si els cavallers.  Prou!  M’entorno cap a la platja, que encara em queden tres “moscosos”  Apa tu , que us bombin!

El rei, desolat, va fer pregonar un pregó demanant a tots els vilatans que és personessin a l’esplanada del castell per a una reunió informativa.  Con que els vilatans són tant avorrits no entenen de coses de protocol i no va haver-hi manera de tallar el coll a ningú que fes tard, perquè tots van arribar a l’hora.  Tot i això, con que a la darrera reunió lo de tallar caps ho havia petat, el rei va decidir treure l’espasa i tallar el cap d’uns quants vilatans.  Per trencar el gel.  Però sembla que els vilatans pateixen, a més de malalties i pudors, de poc sentit de l’humor, i un pare que va veure com el seu fill moria decapitat a mans del rei s’abalançà sobre sa graciosa majestat i, desarmant-lo, va procedir a aplicar la famosa llei de Talió, fent rodar cap i corona pel pati d’armes.  Contra tot pronòstic, los vilatans tenien un gran sentit de l’humor, i, en veure el cap de l’amo rodant per terra van començar a riure i a celebrar-ho.  Van prendre el castell, van desterrar la reina (mira tu, pensàveu que m’havia oblidat de la reina no?  Doncs no, el que passa és que té un paper secundari) i van organitzar una mica de festa amb les dones, los fills, padrins i padrines.

Passada l’eufòria, calia afrontar el veritable problema que tenien los vilatans davant seu:  el Drac.  Van estar pensant i pensant.  Rumiant i rumiant.  I per mes que rumiaven no se’ls hi acudia rés.  A més a més calia pensar què fer amb la princesa Lletja.  En estes estaven quant va sonar un fort cop a la porta del castell.  Un dels vilatans és va abocar des d’un merlet i va cridar:

—     Qui viu?

—     Sant Jordi.

Collons tu, quina por!  Desprès de carregar-nos al rei ara apareix un sant.  Segur que Deu nostre senyor s’ha cabrejat i ens envia un atac terrorista en forma de sant.  És la famosa guerra santa.

Com que en Deu és tenen les de perdre, els vilatans, van tractar de recompondre cos i cap de rei, asseure’l al tro reial i fer veure que era dormint.  Van obrir la porta i amb el cor encongit van deixar entrar Sant Jordi a cavall.  Sant Jordi estava radiant, tu.  Duia un armadura roja (tot un detall de disseny, pensat per a que no és notessin les taques de sang), un elm que enlluernava per on passava, una espassa que feia por només de mirar-la i un posat que només tenen los cavallers de veritat.

—     Vilatans i vilatanes, — va retronar la veu del sant— majestat— això ho va xiuxiuejar, ja que no volia despertar a sa majestat— he vingut per a alliberar-vos de la bèstia de l’infern.  Pregueu per mi.

Va fer ficar el cavall a dues potes i va sortir cap a la cova del drac.

Els vilatans, impressionats per la visita, és van oblidar de pregar per ell i la seva gesta, de tal manera que Sant Jordi va poder matar el drac, sí, però va patir politraumatisme cranioencefàlic com a conseqüència de l’enfrontament.  Així doncs és va quedar una mica “pajarito”  No caminava, no controlava els esfínters, bavejava, no parlava...  Quant a la princesa, els vilatans, li van oferir la possibilitat d’alliberar-se del jou que, com a dona, no havia estat capaç de trencar.  El primer de tot era deixar de fer estupideses i ficar-se a treballar.  Deixar de banda tot allò del príncep blau, engreixar-se uns quilets i mirar de gaudir la seva sexualitat.

Podria semblar que van viure tots feliços, però no, és que ja m’he cansat d’escriure.  Apa, bona nit i bon dia de Sant Jordi.