Demà és dia de festa

Demà serà lo dia.  Desprès de tant de temps convivint en la quotidianitat ha arribat l’hora de trencar los lligams i passar a la vida adulta, així, com si tal cosa.

Se que pujaré la interminable costa, una vegada més.  Se que ho faré més a poc a poc de lo habitual, delectant-me en lo meu propi cansament, intentant fer-lo meu i acaronar-lo, estrènyer-lo i ofegar-lo, per veure si així soc capaç de atrapar una sensació i recordar-la per sempre més.

Demà quan torni a fer lo camí del col·legi, de mestra, de les “escueles,” del “cole” no podré fer més que rememorar los camins que, sense adonar-me’n he fet est mateix recorregut.  Amunt, amunt; corre, corre que no facis tard; apresa, apresa que no arribes.  Demà quan torni a fer lo camí recordaré tants dies viscuts assegut al pedrís del pati o a les escales conversant sobre temes intranscendents, que de tant intranscendents esdevenen transcendents i vitals pel dia a dia, amb altres mares.  Recordaré llargues converses en la meva dona, llargs silencis reconfortants i mil un comentaris sobre los nostres fills dels que no ens cansem mai de parlar.  

Demà quan torni a fer lo camí vull aturar-me i contemplar-ho tot des de la perspectiva de la melancolia que ja tinc dret a gaudir.  Vull observar, novament, les teulades.  Vull tornar a escoltar lo remor dels xiquets que fan gresca al pati.  Llavors tancaré los ulls i pensaré que res no ha canviat, que és un dia com qualsevol altre.  Que demà tornarà a ser com avui.

Demà quan torni a fer lo camí vull evocar la festa que m’espera.  Vull arribar i comprar uns numerets dels que toquen.  Vull recolzar-me a la barra del bar improvisat i vull veure com les actuacions és succeeixen una darrera l’altra.  Vull fer veure que no passa res de res.  Vull que tothom pensi que és un dia com qualsevol altre dia, però se que quan arribi lo moment en que sortiran los alumnes de sisè, una ma peluda i forta m’estrenyerà lo cor i me’l farà pujar cap a munt, a l’alçada de la gola, i, Deu no ho vulgui, quan facin entrega de les orles és més que probable que la meva masculinitat s’enfonsi definitivament.  Desprès arribarà l’hora de l’adéu definitiu.  Serà l’hora de menjar un sec entrepà assegut a una cadira de plàstic, i aquest serà un dels millors sopars que hauré fet en la vida, perquè serà un moment que espero recordar durant molt de temps.  Serà lo moment també en que algú per la megafonia demani al propietari d’un Hyundai coupe, de color groc, amb matrícula de Girona, faci el favor de moure’l perquè està destorbant a algun pesat que vol marxar quan encara queda molta festa per viure.  Serà lo moment de dir adéu a la infantesa i saludar a la vida quasi adulta del nostre fill, l’anomenada adolescència, on, sense voler, és fica distància entre uns i altres, però on també és moment de descoberta mutua.

Demà quan faci lo camí de tornada de mestra em sentiré com qui tanca una etapa de la vida.  Una etapa plena de moments feliços i moments tràgics, però una etapa en la que he conegut gent que realment ha valgut la pena de conèixer i on m’he conegut a mi mateix com mai m’havia conegut.

Demà quan faci lo camí de tornada de mestra començaré un nou camí cap a una nova vida.

Gràcies a totes.  Gràcies a tots.  Espero que ens continuem veien a la vida adulta.