Malparits!

Deia lo Jaume Perich, fent referència al somni americà, que als Estats Units qualsevol podia arribar a ser president i prova irrefutable d’això era lo president que tenien.  Bé, ja sabem que astí no estem als Estats Units i ho sabem perquè fa dies que s’encaparren a dir-nos que és Europa i que, per arribar a algun puesto no val qualsevol, prova d’això són los presidents de bancs que tenim a eix país.

Perquè per a presidir un banc s’ha de tenir ben clar que los diners van per sobre de tot lo demés.  Així al mínim dubte que tinguem cal que ens desprenguem de qualsevol indici de dubte i optem per aplenar la butxaca, la pròpia.  Mirem un cas pràctic:

Si hi ha un banquer que ha rebut elogis per part del mitjans de comunicació, diguem formals, ha sigut lo José Ignacio Goirigolzarri.  Est paio ha sigut un destacat directiu del BBVA i sembla que tothom estava prou ufà quan va estar nomenat president de la trinxada Bankia.  De repent lo entranyable Rodrigo Rato va passar a ser lo dimoni coix i lo Goirigolzarri, eix, l’àngel salvador.

Així van les coses per a la premsa quan de cop un titular passa cautelosament enmig de l’embolic de notícies que vomiten constantment los diaris, ràdios i demés.  Esteu ben agarrats?  Va que va:

“Goirigolzarri veu “superficial” dir si Bankia podrà tornar les ajudes públiques”

¡Toma castanya! 

¡Ole tu!  ¡Ole tu!

Espereu, espereu, deixem exclamacions per desprès que si no, no ens quedaran.

L’import d’ajudes injectades (sense xeringa, perquè no hi ha empresa que fabrique xeringues tant grosses) ha estat de 22.424 milions d’euros.

Espereu, espereu.  Anem a fer divisions, com les que fèiem a mestra, però ara no son divisions de xiquets, ara son divisions de grans:

22.424.000.000 : 46.815.916* = 478.98 euros

* (número d’habitants d’Espanya segons l’INE a 1 de novembre de 2011)

És a dir, cadascun de nosaltres hem “injectat” a Bankia 478.98 euros.  Això si viviu sols, si no aneu sumant eixa mateixa quantitat per cadascuna de les persones en qui teniu el gust de compartir lo vostre espai vital i us adonareu de quin és el veritable motiu pel qual no arribeu a final de mes.

Ara, ara és lo moment:

¡La mare que els va parir!  I és que a sobre te la cara dura de dir que, dir si tornarà les ajudes és un tema superficial.  ¡Collons!  A mi sempre m’havien dit que superficial, superficial era si la Belen Esteban festejava o havia partit peres en lo novio, però lo de les ajudes públiques pensava que era una cosa més seriosa.

Mira con que no hem vull fer més mala sang ho deixaré astí.  Però només recordar algun lema de les places del 15M que deien que:

“Lo seu infern és la nostra esperança”

I enteneu-me, no parlo d’un infern de tortures i coses per l’estil, simplement parlo de que esta gent és tingués que guanyar la vida com qualsevol de nosaltres i aguantar lo que vingue en lo que tens.

Accés directe a la notícia.