Translate

jueves, 10 de noviembre de 2016

Ladybird, Ladybird o el conte de les set cabretes


Diu que era una cabra que tenia set cabrits...  “Ai redéu!  Pos que sirà això?  Set cabrits?  Pos si pareix una conilla”  “Clar, no m’estranya, si sempre ha sigut una cabra boja”  “I ara com los  criarà eixos set cabrits?”  “Pobres cabrits”  “És que ningú pensa en los cabrits?”  “Clar, ara los haurà de criar en “Pelargón” i eixiran mig atontolinats”



La pobra cabra tenia un embolic de por a casa pa tirar entavant en los set cabrits que menjaven com cent vaques grasses i donaven més mal que cinquanta tosinos aviats.



I en eixes que un bon dia la cabra havia d'anar a comprar i:



    Mireu cabrits, la mama té que anar a comprar, així que no euriu la porta a ningú, perquè m'han dit al poblle que hi ha un llop molt dolent que volta per astí que é molt perillós.

    Tranquil·la mama que no eurirem- va dir la cabreta més petita i la més repel·lent, perquè sempre estava; “ai mama això” o “ai mama allò altre”, com si no hi hagués ningú més al món que ella.



Així que la mama va tancar la porta sense passar la clau, per si de cas hi havia algun incendi, o ves a saber què, que poguessin eixir de casa les cabretes sense problemes i se'n va anar xino-xano cap a la botigueta de la cabra Marieta.



    Bon dia Marieta.  Bon dia a totes.  Com anem xiques?



Les cabres que allí estaven fent la compra van callar de repent i van arrugar lo nas saludant en fredor.  Una fredor tant intensa com les mans del veterinari quan furga a les teves intimitats.



La Marieta per la seua part va aprofitar pa anar cap a dins, al rebost de la botiga que era agon tenia lo telèfon instal·lat i va cridar als serveis socials pa avisar de que “aquella “cabra boja” ha deixat sols als pobres cabrits a casa”  “Mira tu que si arriba a passar alguna cosa, allavonces què?  A qui protestarem?”



L’assistenta social va deixar tot allò que estava fent i va sortir com una esperitada cap a la casa de la Cabra Boja.  “Mira que no li tenia ganes jo”



    Toc, toc- va trucar a la porta l’assistenta.  Los cabrits se van espantar molt.



Los cabrits se van espantar molt, tret del petit que se va vullguer fer lo sabut.



    Qui és?

    Sóc una treballadora social que vinc a cuidar de vosaltres mentre la mare no està.

    Com sabem que no és lo llop?  Ensenya-mos la poteta per la botera – va dir la cabreta més petita que recordava un conte que lis havia contat una nit la seua mare.



La cabra assistenta va ensenyar la poteta per la botera i en veure que era una pota blanca les cabretes van obrir confiades just en lo moment que arribava la patrulla de la policia municipal a socorre l'acció de l’assistència social.  Totes les cabretes van ser embotides al furgó policial i traslladades a l'alberg municipal.



D’Assistència Social

A Alcaldia



Per la present informem de que:



Vistes les condicions de convivència familiar al domicili del carrer del Bancal, 23.

Vist que a l’esmentat domicili hi vivia una cabra sense parella coneguda ni reconeguda.

Vist que juntament amb la cabra desparellada hi convivien set filles seves.

Vist que les cabretes havien estat abandonades per la seva mare al domicili familiar.

Vist que la mare no mostra signes de capacitació per a exercir una maternitat responsable.



Aquest Departament d’Assistència Social



Proposa



Que és fiquin en marxa per part d'Alcaldia los mecanismes oportuns per a iniciar los tràmits d'acolliment simple en favor d'alguna de les famílies que esta assistència social té qualificades com aptes per a desenvolupar una criança adient..



Data i signatura.





D’Alcaldia

A Departament d’Assistència Social



Vist l'escrit presentat des del Departament d’Assistència Social de Data.

Vistes les condicions que al mateix escrit s’expressen sobre la degradació de la vida familiar al domicili del carrer del Bancal, 23.

Vist que al citat domicili hi viuen una cabra soltera amb set descendents directes.

Vist que hi ha indicis més que suficients com per a decretar la incompetència de l'esmentada cabra per a fer-se càrrec de les seues filles.

Vist l'abandonament que van patir les cabretes per part de la seua mare.

Vist que los serveis de policia local es van veure obligats a intervenir per a poder atendre degudament la situació de desemparament patida per les cabretes.



Decreto





Que s’iniciïn amb la màxima urgència els tràmits per a dur a terme l'acolliment simple familiar de les set cabretes a altres tants nuclis familiars que els serveis d’assistència social considerin apropiats per a atendre la situació de desemparament.



Que mentre s'executa l'acolliment simple les cabretes siguin degudament ateses a les instal·lacions de l'alberg municipal.



Tanmateix insto a que s’iniciïn los tràmits oportuns per a imposar una sanció econòmica a la cabra domiciliada al carrer del Bancal, 23 pels següents motius;



. L'abandonament de les menors al domicili familiar.

. La prestació urgent del servei de policia municipal derivada d’una imprudència temerària.



Tot això ho decreto i ho signo com a alcalde



Data i signatura.







La “Cabra Boja” plorava desesperada davant la porta de casa d'agon penjava la notificació d'inici de tràmit de retirada de la pàtria potestat per abandonament.



    No ploris cabreta que plorant no se solucionen los problemes.



La cabra va mirar d'agon venia la veu greu i va veure un llop fosc de mirada esgarrifosa.



La cabra espantada va dentrar corrents a dins de casa i se va amagar i va començar a tremolar.  Lo llop va tustar i, cansinament, va dentrar a la casa i se va dirigir cap a lo reloig per agon se veia clarament la cua tremolosa de la poruga cabra.



    Va vinga, a tu també t'han contat històries de llops que mengen cabres?  No tinguis por de mi, si sóc vegetarià.

    No pot ser un llop vegetarià –va xiuxiuejar la cabra morta de por.

    Vinga, va, que tot lo que saps dels llops segur que t'ho han contat los mateixos que t'han pres a les teues filletes.



Això va fer pensar a la “Cabra Boja” i per un moment va dubtar.



    No m'enganyaràs a mi.  He sentit moltes històries de llops que utilitzen mil i una mentides per a acabar menjant-se a les pobres cabres.

    Si realment te vullguessa menjar no me caldria més que estirar-te la cua i traure’t de dintre del reloig.  Jo només pensava ajudar-te a recuperar a les teues cabretes.

    I per què hauries de voler ajudar-me a recuperar-les?  Què se t'ha perdut a tu en tot això?

    La veritat é que no puc suportar la injustícia que estàs patint, per això vull ajudar-te.  A més se com podem treure a les cabretes del centre d'acollida, però ens hauríem de donar pressa.



La cabra va pensar que no podia deixar escapar l'oportunitat que lo llop li oferia.  En definitiva si l’estava enganyant lo pitjor que podia passar é que se la menges i, total, què importa continuar vivint si t'han pres les filles?  Així que tremolant va eixir de dins del reloig i va mirar directament als ulls del llop i va dir:



    D'acord.  Anem.



I així va ser com cabra i llop se van encaminar cap al centre d'acollida de cabretes desemparades.



    Mira, ara trucaré a la porta- li va dir lo llop a la cabra- i muntaré un terrabastall.  Quan vegues que això sembla can pixa aprofites pa dentrar i treure a les teues filletes. 





Lo llop va trucar a la porta i quan se va obrir va començar a cridar com si estès faltat, en los ulls desorbitats i la veu més ronca que va poder fer, que estava mort de gana i que se menjaria tot allò que se li fiqués pel davant.   I bracejant, bavejant i cridant, lo llop, va provocar un caos de cabres corrent i xisclant a munt i avall per tota la casa d'acollida.  La cabra va aprofitar tot est enredo pa dentrar a la casa i buscar a les seues filletes.  Les va treure de l'habitació agon estaven i va eixir correns escales avall seguida del llop.  Només arribar al carrer van veure un caçador que va disparar contra lo llop i li va ferir greument a la panxa.  Lo llop doblegat de dolor se va recolzar a la cabra i van corre junts cap a l’espessor del bosc.



S’hi van instal·lar.  Al bosc vull dir.  Al mig del bosc.  Per allà agon passa un riuet que porta aigua fresca.  Un aigua fresca que va servir pa curar la ferida del llop.  Afortunadament la bala només li havia fet una esgarranyada a la cuixa i en uns pegats d’herbes van aconseguir que no s’infectés.


Van plantar un hort, van fer una caseta i van viure moderadament felices que això de la convivència té los seus moments.

viernes, 4 de noviembre de 2016

Patricio, el retorno


Después de una larga lesión de hombro que me ha tenido impedido para la cosa de la escritura vuelvo con energías renovadas, pero con el lenguaje un tanto oxidado, a retomar las buenas costumbres y a mantener activo este blog; así pues, tras meses de imaginar aquello que podía escribir, por fin, lo puedo plasmar hilvanando palabras que, aunque por el momento no acaben de alcanzar la forma que había imaginado, espero que poco a poco se transformen en aquello que los futbolistas profesionales denominan: recuperar buenas sensaciones después de una lesión.



He venido para quedarme, si el traumatólogo no indica otra cosa.  Ya está bien de compartir y alparcear, a partir de a ahora más escribir y más opinar.   Avisada queda la ciudadanía que se digne a mantenerse atenta a mis desbarres.

domingo, 22 de mayo de 2016

La moraleja del cuento de la lechera



Con este pensamiento
enajenada, brinca de manera
que a su salto violento
el cántaro cayó.

La lechera soltó varios juramentos y mecagüens que el buen decoro no me permite transcribir, pero no lloró en absoluto.  Cuando se cansó de jurar en arameo recogió el cántaro y se dirigió de nuevo a su granja.  Total, al día siguiente tendría que ordeñar de nuevo a la vaca y, con la misma cantidad de leche, dirigirse de nuevo al mercado. Así, pues, la inversión bien podría esperar un día cuando de tan grande empresa se trataba.

A la mañana siguiente, bien temprano, la lechera se dirigió de nuevo al mercado y vendió la leche y compró los huevos.  Incubolos y ciertamente tan solo fallaron unos pocos, así que tuvo todo el verano para engordar una centena de hermosos pollos que llevó al mercado.  Con lo que le dieron de los pollos compró, no uno sino tres lechones.  A todo esto la vaca continuaba dando leche y había que ordeñarla.

Recogió bellotas, molió trigo y guardó el salvado que remojó con el suero que recogía tras hacer algún que otro queso y alguna pastilla de mantequilla.  Alimentó así a los lechones que en pocos meses pasaron a ser garrapos, pero tan gordos que arrastraban la barriga por el suelo.  Y la vaca que daba leche.

Llevó los cerdos al mercado y sacó tanto dinero que compró una docena de vacas lecheras que en breve parieron otros tantos terneros.  De estos doce terneros ocho eran hembras y cuatro machos, así que guardó las terneras y capó y engordó a los terneros que luego vendió como bueyes de tiro.  Y cada día tenía que ordeñar veinte vacas que en poco tiempo volvieron a criar.  Y ya tenía más de treinta vacas.

Tuvo que hacer una cuadra más grande, alquilar más tierras para sembrar forraje.  Comprar maquinaria pesada para preparar los ensilados y sembrar hectáreas y hectáreas de buen cereal, y cada mañana ordeñar más de treinta vacas dos veces al día todos los días.

Pronto el pelo de la lechera se tornó del color de la leche, la piel del color de la tierra y las arrugas se le hicieron fueron tan profundas como los surcos que abre una buena yunta de bueyes.

Y es entonces cuando la lechera, ahora sí, desesperada por ver su sueño hecho realidad, una realidad horrible, se sentó abatida y lloró desconsolada.  ¡Pobre lechera!  ¡Qué compasión!

domingo, 15 de mayo de 2016

Retracta dels teus retrats



Va haver-hi un temps en que estava “de moda”, entre la “nova” classe política i “l’antiga”  esquerra, anar a fer-se fotos al costat del candidat de Syriza, durant la campanya electoral grega, en un intent de donar suport a una opció que havia de ser la avantguarda de la revolta parlamentària a la vella Europa.  Certament allò se va vendre com un experiment de lo que serien les noves tendències polítiques sorgides, segons los propis polítics (modèstia no falta) del moviment social 15M i una reafirmació de lo que venien defensant des dels partits d’esquerra parlamentària.

No vull entrar al desenllaç dels temes econòmics que van succeir a partir de les negociacions en la “troika” per part del flamant nou govern grec.  Tampoc està dintre de les meves aspiracions parlar de les lluites internes que és van produir a conseqüència d’eixes negociacions, en dimissió de Barufakis inclosa.  Ni crec que sigui massa transcendent que finalment Syriza és doblegues als dictats de la Comissió Europea provocant noves vagues generals.  Tot això, per mi, entrava dintre de lo previsible.  Lo que realment em preocupa de tot això és la deshumanització a la que ha arribat lo govern grec (l’esquerra radical) en lo tema dels refugiats siris.  Detencions de bombers, voluntaris i càrregues policials contra los propis refugiats.  Això é lo que al meu entendre hauria de portar com a mínim a Cayo Lara i Pablo Iglesias a demanar disculpes o donar explicacions sobre aquelles fotos que és van fer al costat dels que ara estan executant eixes accions absolutament execrables.

viernes, 6 de mayo de 2016

Pobre jugador. ¡Oh Panamá mi Panamá!

Y ya estamos otra vez a vueltas con el fontanero, el iva y no se qué zarandajas de la corrupción.  Y es que parece que hemos redescubierto, cual cocinero de varias estrellas Michelin, la sopa de ajo,  eso sí, pasada por el tamiz de los nuevos tiempos.  Ahora resulta que es noticia que los ricos no paguen impuestos y a eso tienen la desfachatez de llamarlo corrupción y además equipararlo con la tan manida frase de: “y tú, ¿es que no has pagado nunca una factura sin iva?”  Como si tuviera algo que ver.  ¿Cómo?  ¿Que a ti te parece que sí es lo mismo?  Pues voy a tratar de darte otra visión del asunto, sin tratar de convencerte.

Resulta que las leyes establecen que llevarse la pasta a paraísos fiscales no solo es legal, sino  que hay establecido todo un protocolo de “evasión” de impuestos desde las entidades financieras para que esté ajustado a derecho.  De todos es sabido que los principales bancos de nuestro país tienen sucursales en los llamados paraísos fiscales.  ¿Para qué crees que tienen esas sucursales?, ¿para cuando vayas pulsera en ristre a un resort y necesites sacar un poco de cash para darte un garbeo fuera del hotel con todo incluido?  Pues no, más bien están allí para hacer negocios.

Según Expansión, en un artículo publicado el 11-5-2015, 32 de las 35 empresas del Ibex 35, ese que sirve de indicador de nuestra bolsa y por ende de nuestra economía, se encuentran en paraísos fiscales.  En muchos casos se trata de oficinas vacías con el único objetivo de justificar una sede que las libere del pago de impuestos.  Todo ajustado a derecho.

Por otro lado existen las llamadas SICAV (Sociedades de Inversión de Capital Variable) que son una manera absolutamente legal para que los ricos no paguen impuestos como el resto de los mortales.  Para constituir una SICAV necesitas un capital mínimo de 2.500.000 euros y un número de accionistas igual o superior a 100.

¿Nombres?  Pedro Almodovar, Ana Rosa Quintana, Alicia Koplowitz, Amancio Ortega, Pilar de Borbón…

¿Qué te parece?  ¿Aún crees que eres corrupto por dejar de pagar el IVA en alguna factura?  Pues si lo continúas creyendo estás en lo cierto, porque lo relatado hasta ahora no es corrupción, es legalidad.  Porque las leyes no las hace el pueblo soberano, ni la mayoría, ni ninguna de esas cenas de duro que te están vendiendo, las leyes las hacen los poderosos para que las cumplamos la chusma.

Dice Luis Eduardo Aute:

“Quien pone reglas al juego se engaña si dice que es jugador.
Lo que le mueve es el miedo de que se sepa que nunca jugó.”

Y efectivamente, eso es lo que sucede, jugamos en ligas diferentes.  Mientras cualquier acción, por parte de los pobres (olvídate de la mentira de la clase media) para pagar menos impuestos se penaliza, las acciones para pagar menos impuestos por parte de los ricos se legalizan.

Este es el panorama que tenemos, no podemos pretender que quien tiene dinero sea tan honesto como para pagar los mismos impuestos que quien no lo tiene.  No hay que tirar ni de Hobbes ni de Rousseau, da lo mismo en qué punto se corrompió la naturaleza humana cuando el problema real es la desigualdad.

Recientemente leí un artículo de Acrasaurio en “A las barricadas” de 22-4-2016 en el que decía:

“ A mí me parece, que si realmente todos somos corruptibles, y queremos que el mundo sea moral, solo hay dos caminos.  Uno es que todos seamos ricos.  Si todos tenemos muchísimo dinero y nos dedicamos a transferir bienes al extranjero, el delito dejará de existir para convertirse en un simple hábito cultural, como arrancar el coche por las mañanas o ir en metro.  El otro camino hacia la igualdad, es quitarle el dinero al rico, que solo pueda corromperse en cositas pequeñas, como simular que ya pagó el AMPA.  Es evidente.  Si no tinees dinero dejarás de ser un gran corrupto.

Decir que todos somos iguales y que depende de la situación en que uno esté que meta más o menos la mano en la alcancía, lo que señala es el camino de la igualdad.  Seamos iguales económicamente hablando, y la corrupción será cosa de andar por casa, moral, igualitaria, inscrita en la normalidad.  Lo que es de uno es de todos, lo que es de todos es de nadie, lo que es de nadie es de uno.”


No puedo estar más de acuerdo, si exceptuamos la afirmación de que llevarse la pasta al extranjero es un delito.  En cualquier caso el camino hacia la justicia social es el camino hacia la igualdad (entendiendo la igualdad no como una tabla rasa sino circunscrita en la máxima de; "a cada cual según sus posibilidades y a cada cual según sus necesidades) y la desaparición del poder.