La mort silenciosa

Primer de tot vull aclarir que sóc un “ecolojeta, perroflauta” i que em passo lo dia gitat al sofà fumant herba i vivint de les subvencions.  Bé tot això és mentida, però així ja fico jo los insults.  Si algú vol ficar-hi cervell el convido a llegir estes reflexions i a rebatre-me-les en arguments.

Se’ns ha dit pel dret i pel revés:  L’energia nuclear és segura.  Hi ha una obstinació, no obstant això, per part de les centrals nuclears en ficar en evidència als seus defensors.  Al llarg de la curta història de l’energia nuclear hem estat testimonis d’aterridors accidents que han provocant deformacions que ens repugnen quan les veiem i morts que ens fan estremir de tant terribles.

Three Mile Island, Chernobyl o Fukushima estarien los tres accidents més representatius i los més grossos em venen a la memòria ara mateix.  D’aquestos accidents és constaten contaminacions tant desmesurades que lo nostre enteniment no pot abastar lo temps que perduraran.

Incapaços com som de calcular lo temps per milers d’anys, incapaços com som de predir quina serà la distribució del nostre territori en uns quants mils d’anys; més valdria que suméssim tots los nostres esforços i desmantelléssim d’una vegada per totes aquestes fonts de destrucció humana que són les centrals nuclears.

Arribats a est punt, sempre apareix un personatge que ens plantejarà la dicotomia de si volem encendre un llum prement un interruptor, rentar la roba a una rentadora, tenir l’aigua freda a l’estiu, etc, etc.; o ens estimem més viure a les cavernes.

Certament és aquesta una dicotomia trampa.  No és tracta de decidir entre un model o les cavernes, ja que entre un habitacle que allotja un caixer automàtic a temperatures que freguen los zero graus al mes de juliol o tenir que caçar mamuts per sobreviure hi ha molt espai per viure de manera saludable.

La veritable arrel del problema és troba en dues qüestions que ara per ara son les que més pesen en lo tema de l’energia nuclear:  Los beneficis i la utilització dels residus en la fabricació d’armament nuclear.

Pel que respecta als beneficis, dir que és tracta d’uns beneficis absolutament falsos, ja que si les empreses que gestionen la planta nuclear fossin les que s’haguessin d’encarregar de la gestió dels residus (sigui directament o sigui pagant lo cost total de tractament o magatzematge) automàticament entrarien en pèrdues, ja que, ara per ara, és l’Estat que és fa càrrec del tractament i magatzematge i per tant del cost total que generen estos residus.  Quan a la obtenció d’armament nuclear em nego a fer ni lo més mínim comentari en defensa de que no sigui fabricat perquè és tal l’obvietat que no crec que cap persona sensata estigui capacitada per defensar lo contrari, de no ser, es clar, que hi tingui un fort interès econòmic.

Resulta també molt xocant que  les mateixes persones que neguen l’existència del canvi climàtic, facin servir est argument per a defensar l’energia nuclear.  És com si l’urani aparegués com un vulgar cep en mig del bosc.  No explicant mai la quantitat d’energia fòssil necessària per a obtenir l’urani.  La gran quantitat de terra que cal extreure i rentar per a poder obtenir lo combustible.  I tot això cal fer-lo en grans màquines mogudes amb combustibles fòssils.  Per tant l’argument cau pel seu propi pes.  Si a tot això li afegim que l’urani és un bé en data de caducitat, és a dir, és un recurs esgotable, ens adonarem que l’únic que pretenem és traslladar un problema que tenim per a continuar tenint-lo.

Tota aquesta reflexió bé al cas de la darrera fuita d’aigua radioactiva al Japó.  Resulta que tenien aigua radioactiva emmagatzemada en piscines a l’aire lliure i ara unes fortes pluges han fet vesar l’aigua de les piscines al mar.  Dic jo, que no he estat mai al Japó però se que sempre plou que t’hi cagas, si no se li ha acudit a ningú pensar que una piscina al aire lliure és pot omplir massa amb l’aigua de pluja.  És que això no s’estudia a la facultat de física nuclear?

També bé al cas parlar d’aquest tema perquè acaba de passar lo dia de la lluita contra lo càncer de mama i pensava que aquesta reflexió podia contribuir a tornar a pensar en la proximitat de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellós que ens empudeguen la nostra salut i ens maten silenciosament.