Cegallosa cúbia

La cegallosa cúbia porta uns dies estrenyent-me i emboirant-me qualsevol possibilitat de pensament.  Crec que tota eixa humitat, tot est ambient enteranyinat acabarà amb la meva cordura.  Comença a fer-se pesat pensar com cal.  Fins i tot, avui he vist una aplicació de mòbil, d’eixes que apareixen com a protector de pantalla al moderns smartphones, que mostrava una animació consistent en una cegallosa que dansava sinuosa i sinistra per la pantalla.  Potser ha arribat lo moment de abandonar tota esperança i sentar-se a la vora del foc i contemplar, sense cap ànim, com l’hivern camina en passes pesades, arrossegant los peus, com només saben fer-ho les persones realment abatudes, cap a la primavera.

Vivint en un carrer estret com visco ja no puc ni espiar als veïns.  La boira cegallosa m’impedeix veure-hi mes enllà del vidres embafats de la meva habitació.

Si isco al carrer la cegallosa pixanera se’m manifesta un camí i un altre en forma de diminutes gotes que implacablement van travessant la pell per a arribar-hi fins al ossos i incrementar més los dolors articulars propis de l’artrosi i d’eix clima que acabarà en mi.  Així que passejo sense poder gaudir de cap paisatge, simplement en lo cap cot i potser contant les rajoles, entrepussant en tothom i, a camins, parlant en veu alta sense adona’m de que potser no estic tant sol com m’imagino.

A falta de res millor espero la primavera o la bogeria, lo que arribe primer.