Lo dia de la marmota

Me cagon san pito pato!  Ja hi tornem a ser.  Tota la setmana esperant lo  cap de setmana per a penjar-me les medalles per persona interposada i va i res de res.  Ens tornem cap a casa tal i com hem eixit.  Jo, que ja em veia vacil·lant al facebook del bon futbol de l’equip de mon fill i ara tinc que escriure això que ho podria haver fet l’any passat i enguany aplicar simplement lo copy paste.  I és que hem passat un cap de setmana idèntic al de l’any passat:

Dissabte de bon maití cap a Osca.  Nervis a l’autobus barrejats en una bona dosis de son, ja que los nervis ens van mantenir una mica ocupats la nit d’abans i no va haver-hi manera de dormir amb tranquil·litat.  Arribada a Osca, guanyar de manera contundent (5 a 2) i cap a casa.  A somiar truites.  A pensar en l’endemà.  A creure que estos xiquets, aquest any sí; aquest any faran història.

Diumenge una mica més tard, degut a la eliminació de l’equip benjamí, cap a Osca.  Una mica més tranquils, ja que la exhibició de futbol que van donar lo dissabte feia creure que tot aniria com la seda.

Comença lo partit, i tot i estar molt igualats, en poc temps ens col·loquem dos gols a zero.  Bé, anem bé.  Arriba la mitja part en lo que sembla una eternitat, ja que, a diferència del dia anterior, paren lo temps cada vegada que la pilota surt per la banda, lo que converteix una part de vint minuts en més de mitja hora.

Segona part.  Merda!  Ens fan un gol ben aviat.  Comencen a recuperar, los del altre equip la confiança.  Los nostres ho intenten una vegada i un altra, però no hi ha manera que la pilota entre.  Un altre gol i empaten.  Merda, merda, merda!  Ara sí que estan crescuts i sobretot nerviosos, però no los xiquets si no los pares de l’altre equip.  Fent gala de gran esportivitat un dels pares, o acompanyant del pares, de l’altre equip s’enfronta a l’Alvaro arribant a soltar-li un mastegot.  Anem uns quants a demanar calma i, collons, no fem l’imbècil davant dels xiquets!  Les coses tornen a la calma i comença la pròrroga.  Un gol cap a la meitat de la pròrroga ens envia cap a casa amb l’amargura de la segona plaça.  La plaça de l’amargura.

S’ha repetit fil per randa lo cap de setmana que vam viure l’any passat (bé l’Alvaro no va patir cap intent d’agressió, però per lo demés)  Los xiquets plorant amb la desesperació de saber que esta era la darrera oportunitat que tenien de guanyar la final.  Los pares en l’amargura de saber, un any més, que hem acaronat la glòria per persona interposada.  De saber que no hem pogut viure lo millor dels comiats, però amb la satisfacció de anar cap  a casa amb una lliçó difícil d’oblidar.  Una lliçó que diu que des de petits hem d’aprendre a gestionar la frustració com una part inherent a la persona.  Una lliçó que diu que és millor caure per saber aixecar-se desprès en més força i afrontar los reptes que la vida ens planteja sigui quin sigui lo resultat que obtinguem.  Però mecagontot, què a prop que ho hem tingut!  Llàstima.