Eixes
cegonyes no volaran cap a Farafina; se quedaran tot l’hivern damunt de la
xaminera de la fundició observant lo paisatge hivernal somiant que són uns
pirates a un barco pirata que naveguen a un mar de cegallosa mentre pujats a la
cofa, miren cap a l’horitzó buscant terra a la que parar a descansar. Miraran en direcció al Cegonyer i se
preguntaran, un camí més, si han fet bé de quedar-se a esta terra desagraïda;
esta terra que s’ha cobert de cegallosa pixanera de la que deixa l’ambient
brut, humit, tant humit que cada inspiració d’aire te fique la humitat a dins
les entranyes; tant humit que cada inspiració d’aire te fique la humitat a dins
de l’ànima i te fa mal a les articulacions del pensament.
Ha
arribat Nadal. Les cegonyes ho saben
perquè de tant en tant, entre la cegallosa, veuen alguna espurna de llum de
colors i sinten alguna nadala. També ho
saben perquè tornen a veure a aquells, que sent joves, van marxar cap a
Barcelona i pa Nadal apareixen en la esperança de que al poble tot continue
igual com lo van deixar. Que los bars
continuen sent los bars, que la cegallosa pixe tant fort com ho feia abans i que
tornen a trobar les mateixes persones que any rere any ens trobem com si no
hagués passat lo temps pa ningú. Bé,
tret d’aquell que se li ha ficat lo pel blanc o aquella que mira com s’ha
arrugat o l’altre que està fent panxeta.
Més
endavant, les cegonyes, los veuran marxar, però la cegallosa no marxarà ni avui
ni demà. La cegallosa estarà dies
astí. Aguantarà hasta que lo claqueig de
les cegonyes la faci escampar i allavonces lo sol tornarà a eixir, la xaminera
de la fundició deixarà de ser cofa pa convertís en un gegant orgullós del seu
passat i del seu present, coronada en un confortable niu carregat d’ous de
cegonya que, ara sí, mostrarà ufana a tota Fraga. Lluirà lo sol implacable mentre los
mullarerers, les pereres, los cirerers, los albercoquers i tots los altres
fruiters floriran en una paleta de colors tant vius que faran mal a la vista...
