Translate

viernes, 18 de agosto de 2017

Ante el odio y el dolor

En medio del dolor de las víctimas y del goteo constante de noticias confusas procuro evitar verter ningún tipo de opinión escrita, pero, de alguna manera, me siento obligado a ello, sobre todo por el nivel que veo en algunas de las opiniones.

Me resulta deleznable que haya quien aproveche la ocasión para tirar la caña de la xenofobia.  Los intentos de criminalizar a todos los seres humanos no nacidos en un determinado territorio me parecen una maldad difícilmente justificable, así que como primera medida: adiós amistad en Facebook y bloqueo al canto.  Lo siento, si no te gusta puedes bloquearme también, para eso el señor Zuckerberg se rebanó los sesos poniendo el botoncito.  Y no dejes que te engañen, en este país gobierna el Partido Popular: ¿crees que han decretado ayudas específicas en función de la no nacionalidad española?  Estás fatal de la cabeza.  Respira hondo, relájate, borra las estupideces que te han contado, empieza a razonar por ti misma y deja de envidiar la miseria ajena, que eso es de ser muy miserable.  Y si no te convences pide copia de la ley o las leyes donde vienen escritas ese tipo de ayudas al organismo que las otorga.  Verás que risas.

También me parece absurdo hablar de la venta de armas a Arabia Saudí.  Por más que me encantaría acogerme a la sencillez de la respuesta, en este caso, las armas han sido furgonetas y los explosivos preparados eran bombonas de gas butano.  Tampoco creo que se pueda, por más malabares que se hagan con los argumentos, culpar a las grandes multinacionales como Repsol (afortunadamente esto no ha pasado).  Nada de armamento sospechoso de haber salido de Navantia.

Tampoco entiendo la falta de cordura de quienes, ante el sufrimiento ajeno, se ponen a sacar fotos y grabar videos en lugar de tratar de socorrer a las víctimas o dar consuelo a los no heridos.  ¿Es que hemos perdido la humanidad?  Anda, deja el móvil a un ladico y arromangate, la sociedad te lo agradecerá mucho más.  Seguro que los afectados recordarán y agradecerán mucho más aquellas palabras de afecto o aquellos abrazos silenciosos y reconfortantes que un maldito video donde revivir el dolor propio y ajeno.

Hala, venga, un poco más de humanidad y sobre todo de amor y solidaridad que el odio y el fanatismo solo comporta este tipo de cosas que han sucedido.

jueves, 27 de julio de 2017

Trans

Te dijeron que querían acabar con el hambre en el mundo
Y dudaste
Te dijeron que Mendelson
Y dudaste
Te dijeron que los agricultores toda la vida han hecho esto
Y dudaste
Te dijeron que dorado
Que vitamina A
Y dudaste
Te dijeron que BT
Resistente al taladro
Y dudaste
Te dijeron que Roundup
Que el mundo necesita soja
Y dudaste

Ahora
Te dicen que flores azules
Del todo imprescindibles
Que la persona amada merece
Rosas
Claveles
Gerberas
Tulipanes
Y
Crisantemos
Azules
Que en la naturaleza no hay
Que solo pueden ser
Transgénicos

Entonces
Recordaste a
Rubén Darío
A Pablo Picasso
A Yves Klein
A Krzysztof Kieslowski
A David Linch
Al cielo de verano
A la superficie del mar calmado
A la profundidad de sus ojos
A las tiritas del cocinero

Y
Te preguntaste
¿Por dónde anda el pueblo clamando en azul?
¿Quiénes piden a gritos flores azules?
¿A quién le falta tanto azul?
¿Quién necesita de esa ciencia loca?

Y
Cuando te diste cuenta de cuál era la respuesta

Los
Mandaste
A
La

Mierda

miércoles, 12 de julio de 2017

La fafet i la formiga



Havia escarxofat lo seu negre i gros cul a la butaca de palla mentre menjava, com una autèntica afaram, una tassa ben acaramullada de cereals.  La televisió escopinava grans dosis de notícies:

     Estem patint una forta onada de fred siberià que se prolongarà durant unes quantes setmanes.  Estem assolint les temperatures més baixes dels darrers cinquanta anys.  Afortunadament, ens hem preparat prou bé per a sobreviure a aquesta situació gràcies a l’acumulació de queviures i a la feina desenvolupada al llarg de l’estiu, que ha estat prou productiu.  Aquelles de vosaltres que us heu esforçat no cal que patiu, en canvi les que no han estat capaces d’acumular queviures...

La televisió va callar de repent.  Acabava de marxar la llum i tot va quedar en silenci i ben fosc.  A la formiga li va costar una mica acostumar-s’hi a la foscor, però sobretot li va costar acostumar-s’hi al silenci.  En la tele apagada era capaç de sentir com cruixia lo formiguer, com si li parles; era capaç de sentir-se les vísceres, que celebraven l’arribada dels cereals ben mastegats; era capaç de sentir un gemec...  Però, d’agon bé est gemec?

La formiga se va aixecar de la butaca i a palpons, bé potser seria mes correcte dir a “antenons”, ja que tantejava los possibles obstacles en les antenes, va recórrer lo camí del formiguer fins a l’entrada, agon va trobar a una fafet a les tres pedretes.  Com que la formiga, tot i ser petita, tenia un cor ben gros va sentir pietat de la pobra fafet i la arrossegar a dintre del formiguer, la va gitar al paller i la va tapar en una bona capa d’espart i trossets de llana; li va fer unes bones esfregues en un oli de romer i li va fer beure unes sopes de timó.  Quina diferència!, la pobra fafet, tant que li alegrava la feina a la formiga durant los dies més calorosos de l’estiu, quan cantava sense parar.

Van passar uns dies adés de que la fafet recuperés la seua alegria estiuenca.  Van caldre moltes sopes de timó i moltes esfregues, però finalment va poder eixir del llit i començar a cantussejar, bé, al principi remugava més que cantava, però de mica en mica va anar guanyant força i recuperant la capacitat cantora dels dies més càlids de l’estiu.  La formiga se va alegrar molt i va ser molt feliç de tenir una companya tant i tant alegre a la vora i que li va fer passar lo millor hivern de la seua vida.

A la porta del formiguer, una televisió callada va sent consumida pel roví.

MORALINA:  Quant deixes d’escoltar notícies captes molt millor la realitat que t’envolta.

domingo, 9 de julio de 2017

Temps de Franja



Hi ha un grupet de fascistes, bé, més que un grupet són tres i lo de la guitarra, i resulta que lo de la guitarra deia que los altres desafinaven tots i va marxar o lo van fotre fora.  Així que hi ha un parell de fascistes que han obert la boca, dies enrere, pa tirar pestes de la revista Temps de Franja.  No tinc rés a debatre ni a argumentar, més que rés per no donar la veu ni la importància que no pertoca a eixa gent, però també perquè estic convençut de que en lo fascisme no es debat.  Lo que si vull és fer pública la meua col·laboració amb eixa revista en forma de columna, així aprofito la empenta d’eixos borinots pa significar-me i promocionar la revista, si es que encara algú no la coneixia.  Així que astí us deixo una columneta que va eixir publicada fa uns quants números:



ULLERES BIFOCALS

Aprofitant que lo dia 21 de febrer se celebra lo dia internacional de la llegua materna, m’he proposat fer un article sobre eixa celebració, i com que en sentir la paraula mare m’acudeixen al cap imatges de la meva infantesa, no puc més que evocar lo dia en que ma mare va aparèixer a casa amb unes flamants ulleres bifocals i cridant:
     No veig un sacre!
Així va passar una setmana entre marejos, entrepussades i exabruptes.  Com era de preveure les ulleres van acabar al fons de la calaixera i mai més se les va tornar a ficar.

Van passar los dies, així com passen quan ets petit: lents i avorrits, fins que un bon dia, concretament un bon dissabte, veien una de “vaqueros” a un atrotinat televisor en blanc i negre; lo Jon Baina, com era conegut a casa, va anunciar que acabava de comprar vuitanta sacres de terra amb la intenció de que, d’una vegada per totes, fundessin una granja i tinguessin fills.

Com podeu imaginat jo em vaig quedar com un estaquirot.  Allò era massa.  Com se poden comprar vuitanta coses que són pràcticament invisibles?  Mare meva!  Ja no vaig poder continuar veient la pel·lícula, només pensava en lo malbaratament de diner que acabava de fer lo senyor Baina.  Recordo que, així que vaig recuperar la capacitat de moviment, vaig anar a la calaixera i vaig regirar fins que vaig trobar les maleïdes ulleres.  Me les vaig ficar i, efectivament!, no veia un sacre.

Aquella nit no vaig poder dormir.  Pensar en lo estúpides que eren a les pel·lícules de l’oest me pareixia del tot inacceptable.  A lon demà maití vaig saltar al llit dels meus pares i, col·locant-me entre tots dos, vaig xiuxiuejar a l’oïda de ma mare:

     Mama, per què lo Jon Baina se gasta los diners en comprar vuitanta sacres de terra que no se veuen ni en ulleres bifocals?

La meua mare va esclatar en una gran rialla que, dit sigue de pas, va continuar apareixent de forma intermitent durant tot lo dia.  Quan va poder parar de riure me va explicar que no eren sacres lo que havia comprat lo senyor Baina sinó acres, fill meu, acres.

Així vaig tenir la meua primera topada en la cultura anglosaxona, concretament en lo seu sistema mètric, agon, misteriosament, en comptes de parlar de quatre fanecades, parlen d’un acre.  Tant feliç que era jo en les meues quarteres, arrobes i fanecades, deixant los acres com si no fossen un sacre.  Vaja que sort que hi havia una mare que va ficar llum a la llengua i em va treure de la foscor de la acritud dels sacres acres i agres, mentre jo, mica en mica, ho he anat solsint.