Translate

jueves, 5 de febrero de 2015

El conde Lucanor i els maleïts maltractadors



Del meu breu pas pel sistema educatiu recordo amb cert atordiment, com a una classe vam llegir, del nostre flamant llibre de text, un conte del famós “don Juan Manuel”.  Com ja haureu pogut esbrinar, sense massa esforç, és tractava d’un conte del famós llibre “El conde Lucanor”.  El conte portava per títol “Lo que aconteció a un mancebo que se casó con una mujer muy fuerte y muy brava”.  Per si encara queda algú que va aconseguir fugir d’aquesta lectura us en faig cinc cèntims:

La cosa és que un senyor és casa amb una dona jove que tenia mal caràcter i el senyor decideix dur a terme una treta per a fer-la obeir.  Així doncs, el primer dia de casats, el senyor demana al gos que li dugui aigua a les mans.  El gos evidentment no li porta i el senyor el mata sense més.  Altre tant passa amb el gat, el gall, el cavall i tota mena de criatures que habiten la casa.  Quan només queden la dona i ell, li demana a la terroritzada noieta que li porti aigua a les mans.  Òbviament la noia surt espetegada a portar-li l’aigua i a postrar-se als peus del seu maltractador.
Maleïts maltractadors
Bé, al conte succeeixen més coses, però l’important és el moment en que el professor ens demanà que féssim un comentari de text, facilitant-nos com era habitual un esquema ad-hoc:

1.- Resum sintètic.
2.- Estructura.
3.- Enumeració dels personatges
4.- Quina és la lliçó del conte
5.- Subratlla els adjectius qualificatius i els adverbis
 6.- Assenyala una metàfora que aparegui al conte i una comparació

Sembla que del anàlisi haguérem pogut treure un bon suc, però la qüestió era que no és pretenia, sota cap concepte, analitzar el maltractament rebut per la dona, sinó l’estil d’escriptura i la única moral possible era la moral que explica Petronio al Conde Lucanor.  Que sí, que ja se que està ambientat a una altra època, però ho estaven ensenyant a l’època actual a un alumnat que ens estaven formant com a persones.

No, no em vaig convertir en maltractador per llegir aquest conte, ni per altres que vaig haver de llegir, però sí que estic convençut que va ser un granet de sorra més per a afegir a la muntanya de masclisme que arrossego en mi a tot arreu i de la que tant em costa de desfer-me.

Ara sento les notícies plenes d’estadístiques de dones maltractades.  Maleïda sigui la fredor de les xifres!  Però sobretot maleïda sigui aquesta costum de donar xifres i explicar que un percentatge molt alt de les dones maltractades no han estat capaces de denunciar al seu maltractador...  Com si fos tant fàcil!  Com si el fet de denunciar ja et crees un escut protector a lo Star Wars que ja no permetés ningú fer-te mal.

Que sí, que cal denunciar, però la denuncia està sent sobrevalorada.  Si no anem a l’arrel del problema tindrem que continuar cuinant xifres i més xifres per a poder rebolcar-nos als fems de l’autoengany.  “Ja fem prou, el que passa és que les dones no denuncien”, et diran.  Clar, així convertim a la víctima en culpable del seu propi destí.  Un punt més per al masclisme i el patriarcat.

Això és una carrera de llarg recorregut i profunda reflexió.  És una tasca educativa que tenim obligació d’assumir tots i fer-ho ja mateix.  Educadors, mares, pares, publicistes, periodistes, tots...  I els homes tenim un paper primordial en esta lluita, perquè nosaltres tenim el deure de rebel·lar-nos contra allò que s’han encarregat de gravar-nos a foc al fons dels nostres budells.

I si mai ens trobem els nostres fills amb una lectura com la de “El Conde Lucanor “ dels pebrots, hem d’anar més enllà de la recerca de figures literàries i collonades d’aquestes.  Ara bé, no sempre són tant obvis els missatges masclistes i per tant hem d’estar capaços de localitzar el maltractador i assenyalar-lo com a el dolent del conte, de la pel·lícula o de la vida real.  I sobretot quan sentim les notícies on és tracta a la víctima com a culpable de la seva situació, quan és fan anuncis on l’única dona maltractada és la dona inmigrant (és clar con que és pobra i marginada...  però no et cal patir, a la gent normal no ens passen aquestes coses.  Si la maltracten alguna cosa haurà fet.  O bé és pobra o ximple o...) és que ha arribat el moment d’actuar sense esperar més.  Cal que fem denúncia pública del cinisme dels governs que fan campanyes institucionals més per rentar-se la cara a ells mateixos que per a mirar de ficar una pedreta en la construcció de l’edifici que ha de acabar amb tot això.

Cal que actuem però sobretot cal que no caiguem mai en la estigmatització de la víctima.

No hay comentarios:

Publicar un comentario