Temps de Franja

Hi ha un grupet de fascistes, bé, més que un grupet són tres i lo de la guitarra, i resulta que lo de la guitarra deia que los altres desafinaven tots i va marxar o lo van fotre fora.  Així que hi ha un parell de fascistes que han obert la boca, dies enrere, pa tirar pestes de la revista Temps de Franja.  No tinc rés a debatre ni a argumentar, més que rés per no donar la veu ni la importància que no pertoca a eixa gent, però també perquè estic convençut de que en lo fascisme no es debat.  Lo que si vull és fer pública la meua col·laboració amb eixa revista en forma de columna, així aprofito la empenta d’eixos borinots pa significar-me i promocionar la revista, si es que encara algú no la coneixia.  Així que astí us deixo una columneta que va eixir publicada fa uns quants números:

ULLERES BIFOCALS

Aprofitant que lo dia 21 de febrer se celebra lo dia internacional de la llegua materna, m’he proposat fer un article sobre eixa celebració, i com que en sentir la paraula mare m’acudeixen al cap imatges de la meva infantesa, no puc més que evocar lo dia en que ma mare va aparèixer a casa amb unes flamants ulleres bifocals i cridant:

—     No veig un sacre!

Així va passar una setmana entre marejos, entrepussades i exabruptes.  Com era de preveure les ulleres van acabar al fons de la calaixera i mai més se les va tornar a ficar.

Van passar los dies, així com passen quan ets petit: lents i avorrits, fins que un bon dia, concretament un bon dissabte, veien una de “vaqueros” a un atrotinat televisor en blanc i negre; lo Jon Baina, com era conegut a casa, va anunciar que acabava de comprar vuitanta sacres de terra amb la intenció de que, d’una vegada per totes, fundessin una granja i tinguessin fills.

Com podeu imaginat jo em vaig quedar com un estaquirot.  Allò era massa.  Com se poden comprar vuitanta coses que són pràcticament invisibles?  Mare meva!  Ja no vaig poder continuar veient la pel·lícula, només pensava en lo malbaratament de diner que acabava de fer lo senyor Baina.  Recordo que, així que vaig recuperar la capacitat de moviment, vaig anar a la calaixera i vaig regirar fins que vaig trobar les maleïdes ulleres.  Me les vaig ficar i, efectivament!, no veia un sacre.

Aquella nit no vaig poder dormir.  Pensar en lo estúpides que eren a les pel·lícules de l’oest me pareixia del tot inacceptable.  A lon demà maití vaig saltar al llit dels meus pares i, col·locant-me entre tots dos, vaig xiuxiuejar a l’oïda de ma mare:

—     Mama, per què lo Jon Baina se gasta los diners en comprar vuitanta sacres de terra que no se veuen ni en ulleres bifocals?

La meua mare va esclatar en una gran rialla que, dit sigue de pas, va continuar apareixent de forma intermitent durant tot lo dia.  Quan va poder parar de riure me va explicar que no eren sacres lo que havia comprat lo senyor Baina sinó acres, fill meu, acres.

Així vaig tenir la meua primera topada en la cultura anglosaxona, concretament en lo seu sistema mètric, agon, misteriosament, en comptes de parlar de quatre fanecades, parlen d’un acre.  Tant feliç que era jo en les meues quarteres, arrobes i fanecades, deixant los acres com si no fossen un sacre.  Vaja que sort que hi havia una mare que va ficar llum a la llengua i em va treure de la foscor de la acritud dels sacres acres i agres, mentre jo, mica en mica, ho he anat solsint.