Oh! Europa

Que la memòria d’Europa é de curt recorregut queda ben demostrat per l’avanç de les ideologies d’ultra dreta, que cada dia envaeixen lo nostre espai vital, tal com va passar als anys trenta.  Així, dia sí dia també, assistim a la normalització dels discursos excloents i, pitjor encara, merament mercantils.

Vivim una societat que sembla que només pot entendre una mena d’economia: la referida exclusivament als beneficis en forma de més i més diners, sense importar ni les persones ni lo medi ambient.

Eixa economia monolítica i excloent d’altres formes de pensament se repeteix en tanta i tanta insistència, per part dels governants i de les seues veus (los mitjans de comunicació), que han entrat a formar part de l’imaginari col·lectiu; aquell imaginari que estableix com a veritats afirmacions que no s’han reflexionat i simplement s’acabat fent un Goebbels, és a dir, de tant repetir una mentida, acaba esdevenint veritat.

Fa pocs dies, Europa, la reserva espiritual del sistema democràtic, ha celebrat lo que en diuen “una mini cimera” (excel·lent eufemisme per a dir que algú s’ha excedit en prendre una decisió d’acollida), amb lo presumpte objectiu de tractar lo tema de la immigració (altre eufemisme per a dir: a veure com tanquem la porta que fa fred)  I eixa cimera ha consistit, bàsicament, en un vullguer ficar portes al camp en propostes tan progressistes i humanitàries, com la d’Alemanya de retornar al immigrants al punt per agon van dentrar, o la d’Itàlia que vol repartir persones per tot lo territori com si fossin xurros, però que en realitat vol pressionar a la resta de països per a que donen suport a la seua política d’exclusió social de la pobresa, la minoria i la diferència.

Bé, anda ací, tot normal.  Polítiques facistes desfressades de sentit comú que diuen unes coses que van, aparentment, lligades al pensament econòmic i lliberal.  Ara bé, com mos afecten eix tipus de discursos?.  Crec que mos porten a un joc bastant perillós, al que jo també he jugat, però que no convé practicar-lo massa sovint.  En què consisteix eix joc?  Bàsicament en utilitzar la mateixa lògica per a invertir los arguments que ens presenten, és a dir, entrar en lo joc de la mercantilització de les persones.  Vull dir, que allà agon ells expliquen que l’acollida d’inmigrants, també anomenades persones, pot comportar una greu crisi per la despesa que suposen eix tipus d’actes, altres tracten d’explicar que eixa entrada d’inmigrants, altrament anomenades persones, aportarà grans beneficis econòmics al país, ja que són una població jove i saludable que pot treballar molt temps i així mantenir lo nostre sistema sanitari i de pensions.

Crec que mos equivoquem.  No podem entrar a eix debat deixant de costat que estem parlant de persones.  Persones, no ma d’obra, ni beneficis o perjudicis econòmics.  Persones.  Persones en situació de risc, sigue lo risc per una guerra, per una fam o per unes ganes de viure dignament, m’es indiferent.  Si de tant dentrar al drap de l’argumentari del fascisme neoliberal per a desmuntar los arguments perdem la perspectiva de l’humanisme, estarem francament derrotades.  Així que quan te pregunten per què creus que é bo acollir a les persones, pots simplement contestar: per humanitat, veuràs que bé et cau..