Treu-li ferro

Hi han dies en que un és desperta amb la sensació de que alguna cosa dolenta està a punt de passar.  Avui m’he aixecat amb esta sensació.  Tot lo dia amb lo rou rou a la panxa.  A passat lo matí sense cap entrebanc.  La tarda tot i treballar una mica ha estat de lo més plàcida, però lo meu cap no parava de donar voltes:

-          Què serà allò que està per vindre?  Quin és l’esdeveniment que t’espatllarà lo dia?

Rou rou a la panxa i run run al cap.  No hi havia manera.  He passat lo dia amb una inquietud només comparable a la que va tenir Marco, aquell personatge d’ara fa uns anys, quant va estar convidat a Sorpresa Sorpresa, aquell programa d’ara fa un anys.  Una inquietud comparable al “párroco en un burdel” que diu la cançó del Sabina.

Quan me passen estes coses em diagnostico un complexe de Sandro, l’endeví  de les nits d’insomni.  L’endeví, també, de les nits de sofà en que despertes sobresaltat veien com prediuen un futur absurd i entropessant amb tots los elements decoratius de la casa vas cap al llit sense entendre res de la vida nocturna de les persones.

Rou rou a la panxa i run run al cap.  Amb aquesta sensació m’he connectat al facebook per a ficar al dia lo meu mur i veure si m’he perdut alguna xafarderia de darrera hora.  També per veure quants “m’agrada” he aconseguit a la darrera ocurrència que vaig penjar.

Rou rou a la panxa i run run al cap.  Mentre anava escoltant música que em fes companyia en la lectura de les entrades del facebook.  Una melodia que fes de banda sonora de tot allò que és va comentant i alhora que serveix-hi per a reflectir una mica lo meu estat d’ànim.  Segur que això reflecteix lo meu estat d’ànim?  No ho se, però és la cançó que m’acompanya’t avui.

Rou rou a la panxa i run run al cap.  No aconsegueixo saber d’on collons bé aquesta inquietud!  Un flaire dolç està trepant pel meu nas i recorre lo meu interior despertant lo meu costat més poètic, si és que en tinc d’això.  Casi puc notar com lo cap és balanceja, no ja seguint lo compàs de la música, si no, acompanyant l’olor en lo seu viatge la meu interior.

Rou rou a la panxa i run run al cap.  De sobte salten totes les alarmes del meu cap i recordo que he deixat un moment una olla amb llenties bullint una estoneta més.  A veure si és couen abans d’anar a dormir i en podem gaudir demà.  Carrera fins la cuina i desastre total.  Tot ple de fum.  Tot pudent.  Tot obert amb l’esperança de que l’olor no s’enganxi a les cortines.  Tot obert esperant un desnonament espontani de l’olor.  Si us plau que no faci falta desnonar-la per la força!

Rou rou a la panxa i run run al cap.  Tinc que improvisar un altre plat i anar a dormir havent descobert d’on venia aquest rou rou a la panxa i run run al cap.  Putes llenties!